En la primera part a Cadis, el Girona va perdre tres quartes parts dels duels que va disputar. Com ho senten, en un partit on estaven en joc set punts (els tres que sumaves tu, els que no sumava el rival directe i l’average) vas sortir a fer que passessin els minuts. “No hem competit”, “no hem existit”, “no hem sigut nosaltres”. Vaig veure Míchel amb un semblant molt preocupat; mentre pronunciava aquestes frases, devia pensar en què s’havia equivocat i si el fet de no ser a la banqueta havia impedit fer reaccionar a temps els jugadors. El cert és que l’equip va caure en el pitjor dels mals del club, l’autocomplaença que hem fomentat entre tots. Al Pacino, a Any Given Sunday, interpreta un entrenador de futbol americà que pronuncia als seus jugadors un discurs carregat de veritat. Abans d’una jornada definitiva els diu que els partits es guanyen “polzada a polzada” i que la suma de totes aquestes polzades és “la diferència entre vèncer o perdre”. L’ànsia i l’esforç per guanyar polzades i duels és la clau entre quedar-nos a primera o tornar a baixar. Avui toca treure l’orgull i demostrar que som més que un eslògan, un lema que, per molt que l’anem dient, per si sol no diu ben res. “Això és el futbol, nois. Això és tot.”