opinió
Ens classificarem per a Europa
Tanco els ulls. Feyenoord, Roma, Unió Berlín… sortint escaldats de Montilivi… un… dos… tres… i… prou! Suficient. Efímera és la il·lusió de comptar a quants punts estem d’Europa. Val més ser realista. No cal classificar-nos-hi. Encara no, per molt que Míchel fes broma des del balcó de l’ajuntament embriagat d’eufòria. El vam prendre per boig, però ell, que en sap un niu, ho tenia claríssim. Qui sap si en un futur, més o menys proper, Europa serà el nostre objectiu, però ara com ara no tenim l’estructura per competir en dues categories a la vegada driblant els danys col·laterals irreversibles. Sense anar més lluny, l’any que vam fer història en la copa vam acabar plorant un descens.
A poc a poc i bona lletra. Arrelem-nos a la categoria. Fem-nos respectar per rivals i estaments arbitrals sense necessitar Negreiras de torn, però tampoc que se’ns pixin a la cara. Focalitzem-nos a construir un bloc atractiu i compacte, equació difícil d’assolir en el món del futbol. Estem fent passes engrescadores i, entre la tribu d’entesos periodistes estatals, ja se’ns comença a reconèixer amb certa enveja com a exemple d’equip vistós. Assaborim-ho i brindem per les nostres fites en aquest camí d’èxit.
Europa no és la nostra meta, encara no. Però sí que pot ser un referent (utòpic, si voleu). Benvingut sigui aquest canvi de paradigma! Què voleu que us digui, prefereixo mirar de reüll les places europees que esprémer la calculadora de les càbales del descens. M’abelleix més imaginar èxits venidors que l’angoixa de l’ofec de l’infern.
Amb trenta punts al sarró i el bon joc com a marca de la casa, a Girona ens hem guanyat el privilegi de somiar des de la humilitat, la senzillesa i el treball diari silenciós. No val a badar perquè el futbol és emocionalment més turbulent i atzarós que els amors a primera vista, i amb tres derrotes consecutives els crítics de torn reiteraran que no ens hem reforçat bé en el mercat d’hivern i, amb cinc, suggeriran que a Míchel li queden quatre dies. No podem badar perquè aquest any el descens serà caríssim. I, malgrat el nostre generós coixí de punts, ens ha de servir l’experiència del nostre descens impensable i angoixant. Ara per ara, l’equip que badi s’enfangarà al pou. Som el Girona, patidors de mena, capaços de demanar l’hora a la catedral del futbol amb un regal inversemblant. Res hem aconseguit si no ho rematem. No hem de caure en l’autocomplaença del passat ni tampoc mirar-nos al mirall narcisista que ens diu el ben parits que som per fer quatre passes seguides.
Siguem realistes i vivim el present. Bevem la glòria de l’ara i cantem la nostra joia, però centrem-nos a puntuar en un camp dificilíssim contra un rival directe. Un Getafe que, per cert, preferiria la nostra situació: mirar-se un Cadis-Rayo com nosaltres, cofois amb la victòria local perquè ens apropa més als llocs de privilegi sense preocupar-nos que els que s’estan cremant ens retallin punts.