opinió
‘Al lloro’, que no estem tan malament!
En el postpartit semblava que ja havia començat el descens als inferns. La derrota, la lesió d’Aleix i l’ensurt d’Oriol eren senyals que presagiaven l’apocalipsi blanc-i-vermella. Les ràdios especulaven amb derrotes en partits que es jugaran d’aquí a cinc setmanes, aficionats deien que Míchel ja tenia cara d’Eusebio, que amb Machín estaríem salvats, que sense Terrats estem morts i que a part de l’Elx no veien cap més equip baixant a segona, a part de nosaltres, és clar. Amb aquest fatalisme general, heu aconseguit que un catastrofista malaltís com jo sembli un creatiu de frases de Mr. Wonderful. Al lloro, que no estem tan malament!
L’excés d’elogis continuats va crear un clima de massa eufòria, una exaltació que els pessimistes professionals no vam professar. Tampoc em vaig creure mai que l’objectiu d’aquesta temporada fos millorar la puntuació del primer any a primera. Senyors meus, la permanència la tancarem en les darreres jornades. Moderem l’entusiasme, però també el derrotisme, perquè aquest equip, de moment, ens ha demostrat que mereix confiança. Que hagi d’escriure això un tipus tan negatiu com jo, té molta tela.
*Nota de l’autor: aquesta columna pot caducar en cas de derrota a Vallecas. Consumir-la preferentment abans de dos quarts de set de la tarda.