opinió
No és cap final, però s’hi assembla
Exterior dia. Estadi de Montilivi. Sis d’abril del 2019. Darder, en el vuitanta-nou, marca el segon gol i dona la victòria a l’Espanyol. Aquell partit es va jugar també un migdia i va ser el segon punt de gir que va encetar el tercer acte del guió d’una temporada que acabaria essent un drama per al Girona. Quatre anys després, en la mateixa època i en circumstàncies classificatòries semblants, arriba un altre partit capital contra un Espanyol que a còpia de declaracions mal interpretades, anuncis mal entesos i arguments tramposos d’articulistes amb la pell massa fina, ha anat augmentant l’animadversió cap a un Girona que els molesta a primera.
El guió no té per què repetir-se, i esperem que avui sigui un punt d’inflexió que ens porti a un desenllaç feliç amb el clímax de la permanència. La sensació és que tenim elements per fer una millor pel·lícula: el club és més fort, l’equip de Míchel està més ben treballat que el d’Eusebio, els jugadors d’aquesta plantilla tenen més qualitat i tenim l’avantatge de l’experiència d’haver viscut un moment semblant. Avui és un d’aquells partits que ens poden fer una mica més grans. No és cap final, perquè encara queden moltes jornades, però tampoc ens enganyem, tres punts contra l’Espanyol serien mitja permanència.