opinió
Gràcies, a tu també, Taty
Moltes gràcies, Jordi Jordà, de part meva i de la Cèlia, per deixar-nos gaudir d’una nit d’aquelles que no s’obliden al Camp Nou. A mi, el soci 854 del Girona, veure l’equip competir de manera tan desacomplexada a casa d’un equip gran només em pot fer sentir orgullós. Al final, contents per l’empat, pel bon joc i per l’afany de l’equip, vam esperar drets a la localitat que els jugadors agraïssin el suport a les heroiques persones que van veure el partit, engabiats a la tercera graderia. Just després, es van acostar a saludar-nos a la nostra zona; mentrestant, jo i la meva filla, abraçats i amb la satisfacció pintada a la cara, corejàvem el nom del club.
A la tornada vam conèixer les llàgrimes del Taty al vestidor. Va fer un partit generós, va saltar a cada pressió i va buscar de manera constant les esquenes dels centrals, però va fallar, i això no es perdona. Com sempre, quatre cretins desinformats l’han insultat amb covardia i ell ha preferit aïllar-se i tancar els seus perfils a les xarxes. No podem permetre’ns que un jugador estigui trist en un moment com aquest. Hem de comprendre l’error i aplaudir l’esforç, i ell, d’entrega, ens n’ha donat més que ningú. Demà potser seria bo fer que se senti un dels nostres, corejar el seu nom en el minut 9 i tots els que convinguin, i agrair-li tot el que ens dona i ens donarà.
Moltes gràcies, Valentín Castellanos, de part meva i de la Cèlia, per fer-nos gaudir d’una nit d’aquelles que no s’obliden al Camp Nou.