Sí, no sé si dir que em semblen molts o pocs. Deu anys són molts, hi ha molts records propers, però també han passat moltes coses des d’aquell dia, i afortunadament, per bé. En tots els aspectes, en creixement personal i professional.

No, però es van ajuntar diversos factors. Havia pres la decisió personal de no renovar al Numància, volia viure una experiència fora del meu entorn, de la zona de confort. I com passa moltes vegades en el futbol, primer es podia considerar com un error, perquè la gent del futbol em deia que segur que tindria opcions, que era l’entrenador més jove de segona i ho havia fet molt bé, etcètera. Però precisament per la joventut, la falta d’experiència, quan hi havia opcions, apostaven per altres perfils. També el Girona, que primer va triar Javi López. Després sí que em van trucar, primer per conèixe’m, a Llagostera amb l’Oriol Alsina. Era un repte personal. Si et soc sincer, quan vaig arribar sabia que era molt complicat aconseguir la permanència, però també era una manera de testar-me, de veure si era capaç en un altre entorn, i de dificultat, fer millorar un grup. Era l’objectiu, fer-lo millorar, més que la permanència, que era molt complicada. Anar millorant. I crec que va ser clau, aquell any. Per mi, el moment clau va ser el final del partit a Ponferrada, en el penúltim partit, que ens mantenia amb vida abans de salvar-nos contra el Deportivo.

És indubtable que tothom qui passa per un club som història d’aquell club. A alguns se’ls recorda més que a altres. Seria presumptuós dir que amb mi va començar tot. Podia començar aquesta dècada, perquè és evident que era l’entrenador fa deu anys, i hi ha molta gent que va picar pedra també en anys anteriors, històricament amb problemes econòmics. Però si hi ha una persona que marca aquesta dècada, és Quique Cárcel. Ell sí que hi ha estat tots aquests anys. Quan va arribar, hi era jo, i sí que vam posar uns fonaments sòlids, entre tots dos, juntament amb alguns fitxatges que havia fet Oriol Alsina, com Granell i Mata, per inventar-nos una plantilla que va ser històrica pels 82 punts. Vam posar les bases d’aquell ADN Girona que em sentíeu parlar que volíem construir, i que s’ha anat mantenint i millorant.

Hi ha moltes coses, però sovint et quedes més amb l’aspecte personal. I a mi, el que de veritat em satisfà molt és que cada cop que vaig a Montilivi, no hi ha dia que no em demanin fotos o em saludin amb molta efusió. Això es nota. Em sento enormement reconegut, valorat i estimat per l’afició del Girona, i això és el que crec més meritori. Més enllà dels quatre anys i mig, amb èxit, i que crec que tothom va entendre el moment de la sortida, a més deixant un milió d’euros, sense voler regatejar i sent honrat. Crec que va ser bo per les dues parts i va fer créixer també el Girona, amb altres reptes i entrenadors, que molts cops es deia que es tornava a l’essència, amb allò dels tres centrals.

En això no hi tinc cap mèrit, els anys posteriors. És cert que quedaven jugadors de la meva època, que se sentien còmodes amb aquest sistema, però cada entrenador hi posa la seva senya d’identitat. Sí que és cert que ha estat constant, en moments de debilitat, i ha anat bé. També és satisfactori que la gent et recordi per això, però són circumstàncies que tampoc tenen massa lògica. És com dir que per què el Madrid té sort a la Champions. També hi fa que la gent s’ho cregui. Recordo que ens va costar moltíssim treure’ns els fantasmes del Lugo. Quan la cosa estava igualada en la recta final d’un partit, hi havia un silenci sepulcral. Per bé i per mal, aquestes coses es transmeten. Parlem dels tres centrals, però també de no donar cap pilota per perduda, ser un equip ambiciós, dins de la modèstia que sempre ha tingut el Girona.

Sí, i tant. Quan em veuen a Montilivi, sempre volen que vagi a la llotja, que és una forma de reconeixement. Tinc relació professional amb molts i amb altres, més propera, més personal, entre els quals, amb Quique.

En això del futbol, mai es pot dir. El que és clar és que el Girona, amb la mà al cor, el considero el meu club. Soc de Sòria, sempre he dit que soc del Numància, però el club en què més anys he estat entrenant, el que més m’ha donat, en el qual més a gust m’he sentit entrenant i més reconegut ha estat el meu treball, pel temps i pel que s’ha construït, és el Girona. A més, considero que Girona és la meva ciutat, perquè és on tenim la residència, on hi ha les filles. I hi ha més que l’aspecte professional. Ara està molt i molt ben entrenat i dirigit, en tots els aspectes, i tant de bo que duri molt i ens continuïn donant alegries, perquè és una passada.

Crec que és una persona que va arribar amb molta modèstia, havent estat un gran jugador i amb un currículum brillant amb dos ascensos com a entrenador, es va anar guanyant l’afecte de l’afició, amb moltes connotacions. D’on ve, el que significa, l’esforç que fa, la integració. I després, a tots, se’ns valora pels resultats, caiguis més bé o menys. I Míchel ha construït un equip d’autor, ajudat sens dubte per Quique Cárcel, i ha aconseguit també tenir una plantilla que s’adapti molt bé al seu estil. El Girona ha anat creixent, amb jugadors cada cop de més nivell, amb internacionals, i això és gràcies a la bona feina del club, la secretaria tècnica, i per descomptat a la de Míchel, que els ha sabut organitzar i convèncer d’una manera de jugar. És que és un plaer veure’l jugar. És l’equip que fa un futbol més atractiu. A gaudir-ne moltíssim, perquè com deia aleshores, s’ha de valorar molt el que es té. Se n’ha de gaudir i estar-ne orgullós, però ho hem de seguir estant quan les coses no vagin tan bé.

És clar. Però crec que tothom ho sabrà. L’any a Europa serà d’aprenentatge i de gaudir-lo, però estic segur que, amb aquesta fam que està mostrant, el Girona farà un molt bon paper a Europa. Això també ho ha de disfrutar l’afició.

Tot té pros i contres. En el futbol, molt poques vegades pots triar. He tingut l’oportunitat d’anar a Aràbia, després vaig tornar, i ara em venia bé una altra experiència a fora, una mica més fora del focus. Quan feia quinze dies que era aquí, vaig tenir l’oportunitat de tornar a la lliga espanyola, però si l’equip havia fet un esforç perquè vingués, no considerava ètic anar-me’n, tot i que ho podia fer perquè tenia una clàusula de sortida. Estic content, orgullós de la decisió que vaig prendre i de ser conseqüent amb els valors que em van transmetre.