OPINIÓ
El plaer de jugar a futbol
El món del futbol viu d’equips poderosos que guanyen títols i de jugadors únics que engrandeixen la baula de la tradició futbolística. Però de tant en tant, com per descuit, apareix un equip imprevist format per jugadors senzills que vol gravar el seu nom en la llegenda èpica d’aquest esport.
A l’agost, el Girona no aspirava a tenir somnis europeus, però partit a partit, després d’enamorar amb el joc i aconseguir resultats, es va proposar rebel·lar-se contra l’hegemonia de la Lliga amb l’únic secret del treball i d’acaronar a pilota amb delicadesa. Gol a gol, els límits de l’equip es van anar eixamplant a mesura que els jugadors esmicolaven els objectius més utòpics. Anhelant una salvació plaent, l’equip es va guanyar el dret a gaudir d’Europa i hem acabat la temporada amb l’himne de la Champions sonant a Montilivi, melodia que enceta l’obertura màgica de lluitar sense temor contra els històrics del continent.
Aquest Girona és llegenda perquè ens ha permès redescobrir el sentit de jugar a futbol. Com quan érem nens i estàvem d’excursió dinant en un prat i ens venia de gust improvisar porteries amb rocs i jugar sense tenir en compte el resultat; jugar només per passar-nos-ho bé i oblidar-nos del món. El joc com a divertiment, com una manera de passejar-se per la vida amb realisme i ambició, entrega i generositat, alegria i treball.
Per això, l’èxit més descomunal que ha aconseguit el Girona de Míchel no és la classificació impossible per a la Champions, sinó dibuixar un equip descarat i generós en la caça famèlica del gol, en una simfonia de moviments tàctics harmònics i àgils, tractant amb fluïdesa i elegància la pilota. Una manera d’entendre el futbol que ha fet embogir la grada i ens ha esborrat de la ment les tardes angoixants a Montilivi, estadi de tragèdia, regalant-nos el plaer genuí del futbol mentre convertien Montilivi en el recinte preciosista dels somnis on hem celebrat i ens han fet embogir els 53 gols blancs-i-vermells.
El Girona només volia jugar deliciosament a futbol i ha escrit una llegenda que perdurarà per sempre més en la memòria dels qui hem sigut testimonis d’aquesta bonica història de felicitat futbolística gironina. Vuitanta-un punts, tercer classificat i vuitanta-cinc gols a favor. Uns números èpics que no amaguen que la sort més gran que tenim els gironins és espolsar-nos els complexos de ciutat grisa, aïllada, trista i joia medieval incompresa per abraçar l’orgull tossut, pintar la nostra terra de blanc-i-vermell i gaudir del plaer de Montilivi: el futbol més genuí, com a divertiment, el passar-nos-ho bé recuperant el sentit de per què jugàvem a futbol de petits.
La Champions és un premi que no aconseguíem ni després de perdre moltes hores als videojocs, així que benvingut sigui, celebrem-ho com es mereix i no ho oblidem mai perquè difícilment es repetirà. Per això, la temporada que ve gaudim-la encara amb més consciència i passió. El Girona només volia divertir jugant bé a futbol i s’ha guanyat el premi de fer-ho als millors estadis europeus tot fent de Montilivi, un reducte vetust, imperfecte, proper i simpàtic, un estadi de Champions.