OPINIÓ
Venim de molt enrere i hem tocat el cel
La psicologia humana és capritxosa i per valorar qualsevol cosa no n’hi ha prou amb les dades i els fets freds i objectius, sinó que sobretot compten les expectatives i l’esforç.
Les expectatives marquen tot el que valorem. Determinen les valoracions d’un partit en unes eleccions, en què, de vegades, guanyar sembla poc si les enquestes deien que es trauria majoria absoluta. O en la vida personal, en què de vegades hi ha gent que, malgrat que la vida li va prou bé, no para de queixar-se perquè tenia unes expectatives molt més altes.
A l’inici d’aquesta temporada del Girona, pintaven bastos. La temporada anterior, havia acabat bé, però havien marxat quatre dels jugadors més importants de la plantilla: el màxim golejador, Taty Castellanos; el futbolista total, Oriol Romeu; un extrem regatejador, Riquelme, i un central de garanties, Santi Bueno. Expectatives baixes que no van canviar quan van començar a arribar els primers fitxatges: un extrem esquerre brasiler jove del qual ningú no havia sentit a parlar, Savio; un central que si bé havia jugat al Manchester United, l’Ajax i el Bayern, semblava que tenia més passat que present, Blind; un altre central que venia del Barça i que semblava lent i insegur, Èric Garcia, i un punta absolutament desconegut d’un equip ucraïnès de qui mai no havíem sentit el nom, Dobvyk. A priori, no semblaven unes cartes gaire guanyadores. Sospito que gairebé tots hauríem signat salvar-nos en la última jornada o, amb sort, algunes jornades abans del final.
Però a la vida no només importen les cartes que tens, sinó com les jugues. De vegades, hi ha persones, equips, ciutats o països que sembla que tinguin unes cartes boníssimes, insuperables, molts asos, però que no les saben combinar, no les saben jugar, no saben quan guardar-les i quan posar-les sobre la taula. I d’altres als quals la vida no els ha donat les millors cartes però saben com i quan fer-les servir.
El temps ha demostrat que les cartes que Cárcel va escollir per al Girona no eren gens dolentes, sinó tot el contrari. Ja fa molts anys que l’encerta en la majoria de jugadors; només cal comparar les plantilles que construeix amb una sabata i una espardenya amb d’altres que poden invertir deu o vint vegades més. I el temps també ha demostrat que Míchel les sap fer servir. Així, propis i estranys, amics i rivals, tothom que sàpiga una mica de futbol veu que l’estil de l’equip és efectiu i es reconeix d’una hora lluny. Només el Girona juga com el Girona.
Però tot això és encara molt més bonic si ho posem en perspectiva històrica i valorem el que ens ha costat. El 15 de juny del 2008, l’estadi de Montilivi va viure un dels partits més importants de la història del Girona, que disputava el partit de tornada del play-off contra el Ceuta per pujar a segona A, i l’estadi es va omplir a vessar com mai fins llavors. Una mà miraculosa de Rafa Ponzo a una rematada de cap dins l’àrea petita i un gol de Migue van obrar el miracle i les portes del cel del futbol professional es van obrir.
Sí, veníem de molt enrere. Hem passat molts més anys en categories no professionals que no a segona o a primera. A partir d’aquesta perspectiva, podem valorar el que hem aconseguit. Tot i això, com amb totes les coses que milloren amb el temps, d’aquí uns anys encara ens en recordarem i ho valorarem més. No sé si mai tornarem a viure res semblant, però no ens volem despertar del somni. L’any que ve jugarem la Champions!