El fet que el Girona jugui la Champions és una fita històrica i inesperada per tothom, fins i tot pel mateix Girona. Això ha anat agafant forma durant la temporada, però per tota la demarcació és un sentit d’orgull. És un orgull per tots el fet que el Girona hagi complert una expectativa tan gran com jugar a la Champions. Això era inesperat, i tothom se’n sent orgullós. I jo diria que no només la demarcació de Girona, jo crec que és un equip que cau simpàtic més enllà d’aquí. M’hi he trobat en altres llocs, que m’han dit que és un equip simpàtic. Potser no ho serà tant, si trepitja ulls de poll, però sí, la demarcació de Girona està amb el Girona, és evident.

Això ha canviat, perquè a Girona hi havia moments que havia jugat a superior categoria el Figueres o el Palamós. S’ha fet una feina ben feta al llarg de molts anys, ara ha arribat a un grau de professionalització, i si es fan les coses bé i es té un pèl de sort, poden passar aquestes coses.

No, no t’ho diria prou bé, però segur que serà molt important. Perquè a vegades l’impacte no només és econòmic, que també, i començant pel que representa per al club. I ho serà per la ciutat bàsicament, i també pels comarques. Però l’impacte de la Champions no serà només econòmic, sinó també d’imatge, de prestigi. Per tot Girona, i diria que pel país. L’impacte de marca, de prestigi, hi és i hi serà.

N’hem fet, sí. L’últim, a Anvers. El Barça ens ha fet ambaixador del conjunt del país, i ho hem aprofitat per explicar turísticament quina demarcació tenim i alhora fer un tast de productes Girona Excel·lent, la contribució que fem al sector primari i artesanal.

I tant. N’hem parlat molt de passada, que ens podríem plantejar fer actes com aquest, depenent de les ciutats que visiti el Girona i del calendari. Estic segur que ho podrem fer. També hi ajuda, que quan l’equip vagi a una ciutat europea, puguem fer un acte sobre què és el que tenim a la demarcació. Ha tingut èxit sempre que ho hem fet. Recordo que ho vam fer a Manchester, i també a la universitat d’Amsterdam, i ha funcionat sempre molt bé. Estic convençut que ho podrem dur a terme i que el Girona serà un gran ambaixador.

Més enllà del negoci, és l’esport. I hi ha uns colors, una afició i un arrelament. Tot això feia veure que això s’havia de fer a casa. Crec que no hauria tingut gaire sentit jugar a fora, però en tot cas no era una decisió que havíem de prendre, ni tan sol havíem d’opinar. Sí que puc dir que, ara que ja està decidit, estic content de la decisió que han pres. I s’ha de valorar que el soci del Girona entengui que s’ha de jugar a Montilivi, encara que a alguns partits no hi pugui anar. Que també és un sacrifici que fa el soci del Girona, i l’honora. Crec que els jugadors i Míchel també s’havien manifestat en aquest sentit. I crec que també era la voluntat de la junta. A més, la taquilla és important, però ara els ingressos venen per moltes altres vies, cada cop més, res a veure amb fa vint anys. Ser a la Champions augmentarà l’exigència i obligarà a tenir més equip, però també hi ha més recursos. Per televisió, pel fet en si de participar en la Champions i fins i tot més diners per victòries i empats. En definitiva, penso que nosaltres no havíem de donar cap opinió, ni l’hem donada ni privadament ni públicament, és així. I que qui havia de prendre la decisió, crec que ho ha fet de manera encertada.

El camp és municipal, amb un règim de concessió, i no seré jo qui hagi d’interaccionar en res, serà el club i l’Ajuntament de Girona i per tant s’ha de veure bé què faran, més enllà del que ara hagin d’adequar per jugar Champions la temporada que ve. No és la Diputació qui hagi de dir-hi res.

Respecte a la instal·lació, diria el mateix, que nosaltres no hi hem d’entrar. També ens en sentim molt orgullosos, del bàsquet. Del masculí i del femení. I de tots els esports. El d’elit és el que ens fa visibles, i potser és el que esperona tot l’esport de base. Les comarques gironines estem molt il·lusionats amb l’esport, per tot el que s’està aconseguint i també perquè a fora ens veuen com un lloc de prestigi. Crec que amb enveja sana.

Som una demarcació d’entre 750.000 i 800.000 habitants, amb una capital de 100.000 i la resta molt repartit. Tampoc hi ha gaire més capacitat. L’Olot fa un esforç amb molta seriositat. I tens altres clubs a tercera. Hi ha moltes províncies, amb ciutats més grans, que no tenen el recorregut esportiu que tenim aquí. Tornant al que dèiem al principi de la samarreta de celebració, el nom del Girona respon al nom de la ciutat i de tota la demarcació, i el Girona fa aquest esforç. Com els equips de bàsquet, que fan accions a diferents indrets. Això diu molt de la unitat que hi ha en aquesta demarcació al voltant, en aquest cas, de l’esport.

El MIC és l’esdeveniment esportiu internacional de base més important del món.

Sí, ho estem mirant. És bestial, d’uns 14 o 15 milions d’euros. I ens dona nom. On es fa el MIC? Costa Brava, comarques gironines. També és un segell d’identitat i de qualitat, el MIC. I hi ha més exemples, en molts llocs de la demarcació.

Nosaltres tenim diferents accions, i volem donar a conèixer quina és l’aposta econòmica. Donem ajuts a l’esport de base, ajuts als Ajuntaments per a la pràctica esportiva i perquè millorin les instal·lacions, sobretot per al manteniment. També per a competicions internacionals, els esportistes que a títol individual competeixen en diferents campionats. I per a les efemèrides dels clubs. Hi ha moltes línies. En l’esport professional, tenim convenis, però de patrocini, pel retorn de la marca. No són ajudes, sinó que són patrocinis. Nosaltres hem d’apostar molt per l’esport de base i per les instal·lacions. Fa anys, per exemple, hi havia moltes ajudes per posar gespa artificial. Ara ningú ajuda, i s’han de canviar i renovar. Si podem fer-ho, encara que sigui posant-hi una part, ho fem. I poder ajudar un esportista que s’ha d’espavilar per anar a un campionat internacional, que a la vegada et fa d’ambaixador, també està bé. I ajudes a clubs petits. Hem de valorar més això que l’esport professional, que té els seus canals de finançament.

A mi m’agradaria pensar que no. La meva opinió és que és una oportunitat que seria bastant incomprensible que la deixéssim escapar. Aquí hem manifestat reiteradament que és una bona cosa per a casa nostra i pel conjunt del país. I m’atreviria a dir que també per l’Estat. Com els Jocs Olímpics. Més enllà del rendiment econòmic, és el prestigi que dona fer aquest esdeveniment. Fixa’t en els Jocs del 92.

Ara fa dies que no en sé res. I és veritat que tenim una situació complicada amb la sequera. Però ells també estaven disposats a prendre mesures per l’estalvi i reutilització d’aigua regenerada. Sí que s’ha de fer un esforç en aquest sentit. Urbanísticament, també; el Govern els va demanar un esforç i han estat disposats a fer-lo. O no fer el tercer camp. I, per tant, jo penso que no s’ha dit que sí, però tampoc s’ha dit que no. I la gent de la Ryder tampoc han dit que marxen a un altre lloc. Tothom ha d’estar disposat a fer els seus sacrificis. Nosaltres reiterem que, si arriba a bon port, i en la mesura de les nostres possibilitats, farem un esforç, si el fa tothom. L’Estat, la Generalitat i els Ajuntament i Diputacions, que potser també va més enllà de Girona. Serem un de més, a sumar. Sense perdre de vista on ens devem i a qui ens devem, aquests esdeveniments internacionals ens ajuden a prestigiar la demarcació i el país.

És una llàstima, perquè també era una oportunitat de prestigiar el conjunt del país i sobretot les muntanyes del Pirineu, que en tenen molt a casa però potser han de ser més conegudes a fora. Era un segell de qualitat que no es perd mai. Com a alcalde de Banyoles, puc dir que el prestigi de ser ciutat olímpica no el perds mai. La Banyoles d’abans del 92 i la de després és completament diferent.