Si bé el 2023 ja va ser un any increïble per al Girona, que havia fet una gran segona volta de lliga en el seu retorn a primera i havia firmat una primera volta del curs 2023/24 a l’alçada de pocs equips en la història de la competició, el 2024 també ha donat alegries i vivències que costen d’explicar, de descriure i d’imaginar fa poc temps. El conjunt dirigit per Míchel Sánchez, tot i que amb menys regularitat –era impossible mantenir el nivell d’excel·lència–, va confirmar la bona trajectòria en el campionat per lligar finalment una meritòria tercera posició a la taula, només superat pel Madrid i el Barça, i just davant de l’Atlético. Tot això va permetre als blanc-i-vermells classificar-se per disputar la Champions League, el torneig de clubs més prestigiós del planeta, en la que seria la seva primera aventura en competicions europees.

L’any va començar amb un partit espectacular contra l’Atlético a Montilivi. Tot just era 3 de gener, però a la retina de molts encara hi perdura un duel frenètic i intens que es va desencallar amb un golàs d’Iván Martín en el minut 91 (4-3). La baixada de rendiment, sobretot fora de casa, va impedir als gironins lluitar pel títol –paraules majors– però sí lligar amb comoditat la seva participació en la màxima competició continental gràcies –coincidències que dona el futbol– al seu triomf, amb remuntada inclosa, contra el Barça a Montilivi (4-2), un altre dels partits que van fer esclatar Montilivi, que a mode de proves va sentir per primera vegada l’himne de la Champions pels seus altaveus, com també en l’últim dia d’un curs que serà insuperable, quan tot l’equip de Míchel va ajudar Artem Dovbyk a ser màxim golejador de la competició amb 24 dianes gràcies a un 7-0 al Granada i un hat-trick de gols de l’ucraïnès.

L’estiu en el Girona va ser mogut, com era de preveure, i el club va haver de vendre efectius que havien tingut un gran rendiment, amb propostes suculentes com Aleix Garcia, al Bayer Leverkusen, o Artem Dovbyk, traspassat al Roma per 40 milions d’euros, un nou rècord en la història de l’entitat i una oportunitat única de fer caixa i créixer, el destí d’entitats esportives com la blanc-i-vermella. També sense Savinho, Yan Couto ni Eric Garcia, retornats als seus clubs d’origen acabada la cessió –el lateral defensa l’escut del Borussia Dortmund, l’extrem juga ara en el Manchester City i el de Martorell, en el Barça–, la columna vertebral de l’equip de Míchel es va desfer i la direcció esportiva va haver de refer bona part d’una plantilla guanyadora apostant per futbolistes joves que han topat amb la dura realitat d’haver d’afrontar tres competicions i jugar partits d’alt nivell cada tres o quatre dies, el principal temor i alhora el gran repte esportiu de l’inici de la campanya 2024/25.

El Girona va decidir jugar la lliga de campions a Montilivi tot i les inclemències amb què es trobaria en una instal·lació de regional sense haver-hi fet cap inversió, i això va provocar discrepàncies entre l’afició, moguda del seu lloc habitual, havent de participar en sortejos i pagar quantitats molt elevades per veure el seu equip, per exemple, contra el Liverpool. El debut europeu va ser, però, al Parc dels Prínceps de París, contra el PSG de Luis Enrique, en un duel que mai s’oblidarà entre els aficionats, amb Stuani lluint el braçal de capità com li va prometre Míchel el dia que es van classificar i amb un punt de frustració i mala sort, després de veure com a Gazzaniga se li colava a la seva pròpia àrea la centrada d’un rival. Això tampoc s’acabarà d’oblidar mai.