Estic bé, tranquil i en pau. Crec que he pres la decisió correcta en el moment adequat i això és el que em fa estar més tranquil, serè i orgullós de tot el camí viscut amb el futbol. Crec que és una trajectòria atípica, en què he trepitjat totes les categories i això ho fa un punt més especial i fins i tot més emotiu ara que miro enrere.

Feia temps que tenia clar que volia saber dir prou en el moment adequat, quan em sentís bé i realitzat, en plenitud esportiva, sense dolor ni lesions. Podia haver seguit jugant, però sempre vaig desitjar acabar en un bon moment, tant esportiu com personal. Després de Bèlgica ja ens ho vam plantejar, i quan va sorgir l’opció de Bolívia vam saber que seria l’última etapa.

Fa uns anys hauria estat impensable, però després de l’èxit del Girona a segona, tot i no aconseguir l’ascens, vaig començar a veure que era possible. La meva vida esportiva ha estat així, intentant assolir categories i adaptant-me per veure si podia jugar-hi. He començat a regional i he passat per diferents divisions, sempre amb la idea de veure si era prou capaç per jugar-hi. Quan vaig arribar a ser professional, el meu objectiu va ser arribar a primera, i ho volia fer amb el Girona.

Sí, m’adono que el que vaig saber fer bé és no voler fer salts gaire grans, entendre què tocava a cada moment i tenir objectius realistes. Aquest és el motiu pel qual vaig arribar tan tard al futbol professional, però també segurament quan hi vaig arribar estava preparat per quedar-m’hi.

És que hem d’entendre que per mi la tercera divisió era el meu sostre i el que veia a Montilivi, al primer equip. Amb els meus amics ens imaginàvem i somiàvem jugar a tercera. No hi havia cap persona més feliç al món quan vaig debutar a la categoria. Ara els nens ja veuen el Girona jugar a la Champions... Quan vaig debutar a segona B, allò ja era semiprofessional i ja no podia treballar de mestre. Això ja era un altre somni fet realitat. I després hi havia el salt de veritat, que és poder jugar al Girona, a segona i a primera.

Em fa sentir orgullós. En comptes de pensar que vaig tenir mala sort per no estar en un juvenil de divisió d’honor que m’hauria catapultat més ràpidament, em sento feliç d’haver jugat al Farners, al Palafrugell, de viure cada etapa i arribar a la màxima categoria. Mai ho vaig veure com una dificultat, sinó com una manera d’assolir el meu desig de ser futbolista. També he tingut la sort de creuar-me amb entrenadors que han confiat molt en mi, cosa que ha fet el camí una mica més planer.

Raül Agné i Rodri, a Cadis, em van obrir els ulls al futbol des de la tàctica, canviant la meva manera d’entendre’l. Després, Pablo Machín em va donar l’oportunitat de consolidar-me com a pilar al futbol professional, marcant la meva trajectòria. Tots dos m’han marcat.

Va ser un any molt especial. Érem tres amics de Girona que jugàvem al club de la nostra ciutat i guanyàvem molt. L’afició es va identificar amb nosaltres perquè érem formats al club i representàvem l’orgull gironí. L’Eloi s’havia format al Vilobí i en Pere a la Penya Bons Aires, tots havíem passat pel Girona. Va ser el millor any, més enllà dels anys a primera.

També el 2014/15 va ser un any clau per a mi, el primer any com a futbolista professional. Vaig tenir molt d’impacte en números i participació. Tant el debut a segona com el debut a primera van ser els meus millors anys. El primer any a primera va ser increïble, amb dubtes de si el Girona era capaç, però vam jugar sense temor i vam guanyar partits memorables com ara el partit contra el Madrid a casa. Viure-ho per primera vegada va ser molt especial, i sé que els qui han jugat a Champions ara tenen aquesta emoció irrepetible, com la que vam viure nosaltres.

Sí, sí, i sentíem a dir: “Vols dir que al Girona li convé pujar a primera?” I sí, ens va convenir. Vam treure totes les pors i les vergonyes i vam ser un equip valent i amb confiança.

Sí, és un bon amic. Passaran molts futbolistes per Girona, però no com ell, amb tanta història i tant carisma. Això no ho havíem conegut abans. T’adones que pot fer història, sent una persona noble, treballadora, honesta. Ens emmirallàvem molt en ell i també passa ara. És la gran llegenda del Girona, que per molt que no sigui de la ciutat s’estima el club com si hagués format part del planter. Hi ha coses que em fan feliç, haver pogut sentir el comiat que ell va dedicar cap a mi o haver tingut la connexió del primer gol a primera de la història del club, que és una centrada meva amb gol de Stuani... Em faré gran i ho explicaré als nets i ho explicaré sempre amb la mateixa emoció i el mateix orgull.

Sí, molt. Per això vam decidir amb la família marxar, aprofitant l’oportunitat de viure noves cultures i un futbol diferent. El descens va ser dur i inesperat. Com a capità i gironí, volia deixar el Girona a primera, però no vam aconseguir-ho. Mirant enrere, m’adono que hi havia episodis que no eren sans i que van afectar la meva salut.

Aleshores senties que potser no estaves bé o que senties angoixa o ansietat, i algun episodi més fort, però en aquell moment no era capaç d’entendre què passava..., creia que potser era un mal moment i s’ha acabat...

Va ser un lloc desconegut però amb bones referències, i ens en vam enamorar. Hem estat molt feliços, amb molts amics i una experiència futbolística increïble, amb l’exigència de ser el club més gran d’un país, que va portar molta pressió, però vam gaudir molt del que vam viure.

El primer any va ser molt dur, amb molta pressió, ja que venia d’Europa i esperaven que resolgués partits sol, però no era aquest el meu perfil. El segon semestre va ser excel·lent, vam ser campions i em vaig sentir molt estimat. Quan la meva dona va quedar embarassada, vam decidir tornar a Europa per proximitat familiar i, lligats al grup City, vam anar a Bèlgica, on vam passar dos anys.

Estic molt orgullós d’haver jugat a primera amb el Girona, d’haver superat les crítiques al Bolívar i de ser protagonista al Lommel rodejat de nois amb talent de 18 a 22 anys cridats a ser futures promeses. És un punt del qual em sento molt orgullós dins la meva trajectòria. Vaig fer de mentor i, una mica, el vessant d’entrenador a dins del camp. Allà vaig començar a descobrir facetes que m’agradaven molt, em va servir per començar a desxifrar el que m’agradaria fer en un futur.

A Bèlgica hi havia un treball individualitzat amb els més joves i això em va enamorar. Vaig veure que els jugadors m’escoltaven, em seguien... És difícil trobar una feina que englobi això, però evidentment la formació, el desenvolupament de joves talents..., m’agradaria trobar la manera de viure-ho de nou.

És que mai ha deixat de ser una passió i una prioritat per a mi. Mai no he pogut relativitzar les preocupacions o decepcions que comporta i això m’ha fet mal a vegades. El naixement del meu fill em va ajudar a veure-ho tot des d’una altra perspectiva, però sempre he estat molt responsable amb la meva feina. Crec que m’he preocupat i he patit en excés i no he sigut capaç d’assimilar el fet de no jugar. I per això volia deixar-ho abans que em trobés en situacions que no em fessin feliç.

Més que por era massa competitiu i no sabia gestionar-ho. No seria capaç d’entendre el rol que és igual d’important, igual de respectable, tant a fora com a dins. A mi això m’ha espantat molt.

Sí, molt. Crec que hi va haver un moment en què sí que socialment hi havia una disconformitat, el club havia baixat de primera divisió amb certes decisions que s’havien pres i la manera de fer-ho evident era assenyalar o criticar un noi format al planter, de la casa i capità. En algun moment aquesta pressió social la vaig sentir, però crec que he rebut molta més estima de la que mereixia.

En el sentit que no sé si he sigut capaç de retornar tota l’estima que vaig rebre, simplement.

L’orgull de la trajectòria atípica i tots els moments viscuts amb la família i els amics. I el suport que he rebut del meu entorn. Haig de mencionar especialment el meu pare, que ha respectat el silenci després de les derrotes, sense jutjar i només acompanyant. Sense el futbol no tindria aquest vincle amb el meu pare. I la Mireia, que ara és la mare del meu fill, i que ha entès tot el que comportava jugar a futbol. Mereixen una menció especial.

Em sento molt identificat amb la ciutat i el club i haver pogut ser un gironí que jugava al Girona és una de les coses més boniques que m’han passat mai. Ho guardaré per sempre més en el record.

Doncs ara tinc ganes d’estar tranquil, he estat molt feliç, però ara no necessito el reconeixement en el meu dia a dia. Vull estar en un segon pla i gaudir de la vida des d’una altra perspectiva. Crec que vaig poder vèncer l’ego quan era futbolista i això m’ha ajudat molt.

Potser en algun moment..., però com a capità el més important per a mi era entendre les diferents situacions i respectar les diverses cultures del vestidor. No es tractava de fer que tots es comportessin com jo, sinó d’adaptar-me a les necessitats de cadascú per poder liderar amb l’exemple.

No, fins i tot tant de bo hagués pogut tenir el meu fill anys abans, perquè hauria viscut de manera més real que el seu pare jugava a futbol. M’hauria agradat molt que el meu fill hagués tingut fotos que en el futur podrà veure i entendre, però ara no n’és gaire conscient.

Sí, li agrada perquè a casa tenim futbol tot el dia a la tele. Quan veu el futbol, diu “papa a la tele” i es pensa que el seu pare és allà, però ja no hi soc.

Avui et diria que no, però quan vaig estudiar magisteri em va agradar molt. Si algun dia haig d’anar per aquesta branca ho faré feliç, no em cauran els anells, però el meu somni és estar relacionat amb el futbol, que és la meva gran passió. Durant un temps vaig compaginar el futbol a tercera i les pràctiques de magisteri. Al Girona ho vaig deixar definitivament.

Li diria que seguís el mateix camí, que no posés límits. En aquell moment no pensàvem en res més que viure el dia a dia i gaudir de cada etapa. La sort és que sempre he estat molt ben acompanyat, sobretot per la meva família.

Els meus grans amics del futbol són Muni, Pere, Eloi i Juanpe. També he jugat amb grans futbolistes com Stuani, Borja, Aday i Portu, que em van impactar per les seves maneres de competir. A Bolívia també vaig conèixer gent que em va ajudar molt i que me l’estimo.

El Girona-Madrid (2-1) per Sant Narcís. Innegociable, i per cert, no era fora de joc... sort del no VAR [riu].

Entre perseverança i orgull. Hi ha hagut moments complicats en què he estat a punt d’aparcar el futbol i dedicar-me a la docència. Al final, vaig poder arribar a l’elit i n’estic orgullós.

El veig increïble. L’altre dia, després de tornar de Bolívia, vaig veure el Girona-Arsenal i vaig escoltar l’himne de la Champions a Montilivi... Entre el cor i el cervell, em va costar entendre on era. No m’havia imaginat mai arribar en aquest punt tan àlgid.

És el club de la meva vida. És on he estat més feliç, m’ho ha donat tot i sempre he intentat donar-li-ho tot. Quan no hi he estat, sempre he volgut tornar-hi, i quan hi he estat, no he estat mai més feliç.