La meva primera opció era intentar quedar-me en el Girona, com la de tothom, però, quan vaig veure els fitxatges i em va sortir l’opció de venir a Miranda, vaig pensar que aquí podia tenir minuts. Vaig decidir amb el meu representant i la meva família tirar cap aquí per agafar un altre camí i poder jugar.

El Girona volia que em quedés i jo al principi, també, però quan va sortir l’opció em van donar llibertat per decidir. Vaig optar per sortir per tenir minuts.

Com que juguem sense extrems, sinó amb davanters, i jo soc extrem de tota la vida, al principi em va costar adaptar-me a jugar per dins. Amb el temps, vaig parlar amb el mister sobre com millorar en aquesta posició, i al final han sortit els resultats. Ara em sento molt bé i l’equip també està molt bé.

Al principi no jugava bé i no estava còmode. Vaig parlar amb ell, tant futbolísticament com personalment, i això em va ajudar a veure les coses com eren i a jugar millor.

Em va dir que havia de fer les coses per ajudar l’equip, no només individualment. Quan vaig entendre això, tot va anar millor.

Sí, sempre he tingut clar que s’ha d’ajudar l’equip, però vaig arribar a Miranda obsessionat a marcar gols i fer números. Vaig entendre que això és important, però que el més important és que l’equip vagi bé, i després ja vindrà la resta.

Si et soc sincer, nosaltres no mirem gaire la classificació, això ho deixem als misters. Som tan joves que només volem jugar i guanyar.

El Mirandés és un club humil. Quan va començar la pretemporada només tenia vuit jugadors, i hem arribat molts joves cedits d’equips de primera. Ens hem entès molt bé, i això ens ha portat on som. Tots ens portem bé, el dia a dia és fàcil i tenim molta fam perquè som joves i volem fer alguna cosa en el futbol.

Ens portem molt bé entre tots i intentem fer coses els dies lliures però, si t’he de dir algú, em porto especialment bé amb Pablo Tomeo, Álex Calvo i Alberto Reina.

El millor moment de la meva carrera va ser quan vaig debutar a primera, però futbolísticament, sí, ara estic en un molt bon moment.

Jugar en una altra posició m’ha fet millor, perquè et dona més opcions per al futur. He millorat molt jugant per dins, combinant més i deixant l’individualisme.

Sí, és com una família. Vas al camp i ningú et xiula; si falles, t’ajuden. Això és molt bo, sobretot per als joves com jo.

És diferent, però en el Mirandés no tens tanta pressió. És un club que t’ajuda, i si falles no et critiquen. Vas als camps a treure el millor de tu sense por.

Sí, molta gent ho sap. És un equip per créixer, i entre els futbolistes es coneix com un club trampolí. L’objectiu del club és mantenir-se a segona i potenciar jugadors cedits perquè després tornin als seus equips o es quedin.

És un dia que sempre recordaré, però aquella temporada vaig jugar quatre partits i l’any següent no vaig poder jugar. El debut és especial, però l’any que més recordo és el primer.

Va ser pel context del partit, anàvem perdent i em va treure per intentar remuntar. No sabia si jugaria o no, va ser una decisió del moment.

Ho sabia, però no li he donat gaire importància. Ho visc amb normalitat.

M’hauria agradat estar-hi i jugar en la Champions, però havia de pensar en mi i vaig fer el que vaig fer. Veig que el Girona pot créixer molt i estan fent les coses molt bé.

Sí, és el meu club, on he crescut i debutat. Vull tornar-hi.

El treball dels entrenadors en el cadet i el juvenil, preparant-nos molt en els entrenaments per estar concentrats quan juguem. Un exemple és la determinació a fer les coses. Això em va marcar.

En Sergi Mora. L’any de la covid, en el cadet, va ser quan millor vaig jugar i em va fer pujar al juvenil. M’ajudava molt i vaig treure’n coses molt bones.

Sí, he vist tots els partits de la Youth League i la Champions. L’equip estava molt bé, llàstima que van quedar eliminats en l’últim partit a Atenes. Hi ha un jugador amb potencial que tots coneixem, en Minsu.

Sí, parlo molt amb en Jastin, és molt amic. Em va explicant com va tot per allà i em descriu tots els camps històrics on va. Això no ho havíem viscut mai.

M’agradaria jugar d’extrem, que és la meva posició de sempre, però jugaria on em posés el mister.

De moment no sé res, això ho porta el meu representant. Quan me n’assabenti, ja ho decidiré.

És el meu club i on he d’estar, però ja ho veurem.

Assimilar que havia d’estar un any sense jugar. Després, amb el temps, tenia ganes de recuperar-me i treballar amb els fisioterapeutes i la família, que em va ajudar molt.

Vaig tirar amb la meva família i els fisioterapeutes, sobretot l’Oriol. Hi havia dies que veia els altres entrenar i jo estava al gimnàs o amb el fisioterapeuta i es feia molt dur, però sabia que havia de fer-ho per tornar a jugar.

Després de la pretemporada amb el Girona, acabat de recuperar, estava una mica cohibit, però ara em sento com abans. El cos tècnic i Míchel em van donar minuts i això em va ajudar moltíssim.

Va ser estrany, era un amistós de pretemporada. Em faltava aire, m’ofegava, però la il·lusió de tornar a jugar ho superava tot. Havia d’acabar de la manera que fos.

He madurat molt futbolísticament i personalment. Estar lesionat t’ajuda a veure què has de fer i què no, dins i fora del camp.

Vaig coincidir amb Toni Villa i Borja Garcia, que em van ajudar molt amb consells i ànims.

Marcar més gols, però sense obsessionar-me. També la defensa, tot i que aquest any ja estic bé en això, he millorat en aquest aspecte.

No, prefereixo no marcar-me’n per no obsessionar-me i que surti malament.

El meu referent és en Messi, el millor, i també m’agraden molt Neymar i Mbappé.

A llarg termini, guanyar una Champions o una lliga. A curt termini, establir-me a primera divisió, i si pot ser amb el Girona.

Agafar tots els entrenaments amb ganes, treballar al màxim i donar el millor de mi.

Sí, estaria bé tenir un de Camprodon en el primer equip.

Vaig començar a Camprodon amb els amics, en un club del poble. En els benjamins vam guanyar la lliga contra el Girona i vam arribar a la copa Catalunya, en què ens va eliminar el Barça. Vaig marcar molts gols i em va fitxar el Barça, en què vaig estar tres anys, però no en tinc gaire bon record, lluny dels meus i a la ciutat. Després vaig anar al Girona, en què vaig començar a jugar millor i estar més còmode prop de la família.

Sí, molt. La setmana passada em van venir a veure a Miranda. Sempre que puc torno al poble amb ells i fem coses, m’ajuda molt i no ho deixaré de fer mai.

Sí, esperem que sí [riu].