Puny enlaire, Adel Mechaal va arribar victoriós a la final de 3.000 m de l'europeu de Belgrad i va descarregar la tensió acumulada en una situació personal complicada. El fondista palamosí va saber llegir perfectament els diversos moviments de la cursa, va atacar en l'última volta i va resistir l'embat del noruec Henrik Ingebrigtsen, tot un especialista en arribades a l'esprint. La banyolina Esther Guerrero, que competia per primera vegada en la final d'un gran campionat internacional, va pagar l'esforç de les dues curses prèvies i, a l'hora de la veritat, li van fallar les forces. Va acabar sisena dels 800 m amb un registre de 2:03.09.

El primer quilòmetre de la final de 3.000 m va transcórrer a un ritme lent (2:50.68). Els turcs Aras Kaya i Ali Kaya es van deixar veure en un parell de voltes i, per uns moments, Adel Mechaal va quedar endarrerit en les últimes places. Qui va accelerar el ritme de debò, però, va ser l'alemany Richard Ringer. El palamosí, molt atent, es va convertir en la seva ombra fins que en l'última volta va decidir prendre la iniciativa. Ingebrigtsen va contraatacar a l'inici del darrer revolt i es va col·locar de costat amb el català. Mechaal va resistir. Encara guardava un últim cartutx i es va escapar ja definitivament a conquerir l'or dels 3.000 m amb una marca de 8:00.60. Poc després de creuar la meta, es va abraçar amb Antonio Serrano, el tècnic que des d'aquesta temporada guia les seves passes a la Blume de Madrid.

Amb la victòria a la butxaca, va ser el torn de reivindicar-se. “És el premi a la lluita constant d'aquests últims mesos, que m'han fet fort psicològicament. Hi ha hagut un moment en què m'he vist tancat, com un lleó acorralat; hauria pogut caure, però em veia fort i he esperat per canviar molt fort en els 200 m”, va relatar. Sancionat per l'Agència Espanyola Antidopatge (Aepsad) per tres controls fallits –ha pogut tornar a competir gràcies a la mesura cautelar del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS)–, l'atleta del New Balance va explicar el seu canvi de residència: “Vaig decidir traslladar-me a Madrid per dos motius. Primer, perquè em volia entrenar a la Blume, tot i que encara no puc viure allà perquè l'agència espanyola s'hi oposa. I segon, també volia anar a la capital perquè volia demostrar que havien comès un error, ja que vaig enviar els correus pertinents per dir on estava.” I va sentenciar: “Sincerament, vull reivindicar que soc un atleta net i que han comès un error que no volen admetre.”

L'últim títol europeu d'un atleta català en pista coberta va ser per a Natàlia Rodríguez, campiona de 1.500 m a Torí 2009. La tarragonina havia quedat segona, però cinc anys després la IAAF va anul·lar els resultats de la russa Anna Alminova, la vencedora, i la tarragonina va heretar el ceptre europeu. Amb anterioritat, també havien cantat victòria Javier Moracho, en 60 m tanques (Madrid, 1986); María Reyes Sobrino, en 3 km marxa (Budapest, 1988), i Gaietà Cornet, en 400 m (l'Haia, 1989).