PAU CAMPOS
ENTRENADOR DEL CSM BUCAREST I EXENTRENADOR DEL BORDILS d'handbol
“No deixo un equip, deixo una família”
“Espero que la meva etapa quedi com un record agradable”
“He picat molta pedra i crec que em mereixo disfrutar d’un repte professional com a mínim una temporada”
No sé si amb el temps valorarem en la seva justa mesura tot el que ha passat a Bordils durant aquesta etapa
No em veig com un tècnic professional que arrossega la família de ciutat en ciutat. Però tinc clar que ho vull provar
A Catarain li anirà bé com a entrenador del Bordils. Ho desitjo com a aficionat i estaré content que sigui així
Pau Campos ha tancat una etapa de vuit temporades com a entrenador del Bordils marcada per l’ascens de l’equip a la divisió d’honor de plata, categoria que el curs que ve disputarà per cinquena vegada. El tècnic bisbalenc valora els èxits aconseguits fins ara i explica les expectatives que se li obren en un equip professional com el CSM Bucarest, que entrenarà les dues properes temporades.
Quan deixa un equip que ha entrenat durant vuit anys, encara que sigui per un projecte que l’engresca, sent que deixa una part de si mateix?
El Bordils no és només el club de la meva vida, el club en el qual m’he format com a jugador i com a entrenador; també puc presumir que els jugadors són amics meus. Hem compartit moltes coses dins i fora de la pista. Els he vist créixer. La generació del 1989 amb Marc Prat, Marc Combis i Joan Comas; la del 1988, amb Jordi González; la del 1990, amb en Marc Canyigueral i en Xicu Reixach. Són jugadors amb els quals he crescut com a professional. No deixo un club, deixo una família. Un grup d’amics. Però ho deixo per una cosa bona, per un repte que em motiva.
Se’n va amb la satisfacció d’haver fet una bona feina?
Me’n vaig amb aquesta sensació pels resultats esportius, però també pel fet d’haver vist com els jugadors han crescut, per la feina que han fet els entrenadors de la base i els dels segons i tercers equips, i també per la gran aportació dels meus companys en el cos tècnic. Quan el grup funciona i hi ha motivació i intensitat en els entrenaments, el jugador que s’inclou en aquest grup augmenta el seu nivell exponencialment. He vist créixer jugadors que fa quatre o cinc anys no esperava que donessin el rendiment que donen actualment. I la veritat és que això m’omple gairebé tant com un bon resultat esportiu.
El Bordils ha acabat sent una plataforma per a alguns jugadors i, finalment, per a vostè.
I per a molts més jugadors que han rebutjat ofertes per motius personals o laborals. Això és un orgull per al club. Que jugadors de diferents nivells i posicions de joc siguin reclamats et fa adonar que s’ha treballat bé.
Hi ha alguna cosa que el satisfà especialment d’aquests vuit anys?
Quedar-se amb una cosa sola és complicat. Són vuit anys, gairebé una dècada, i hi ha hagut molts bons moments en l’equip. Però molts! I no només esportius. Per exemple, quan veus que un jugador supera una lesió greu i torna a jugar i a disfrutar després de veure’l patir tant... Va passar amb en Marc Prat i en Xicu Reixach, per exemple. Veus que tornen a disfrutar del que més els agrada després de patir tant... Se’m posa la pell de gallina, només de recordar-ho. I tu disfrutes amb ells perquè t’arriba al cor i perquè veus que la feina que fas els permet tornar a disfrutar. També hi ha la comunió amb l’afició. Hi ha hagut partits en què mitja hora abans ja no quedaven seients. Recordo un partit de primera estatal amb el Sarrià en què una hora i mitja abans del partit ja hi havia gent fent cua per entrar. Els partits de plata han estat una festa cada setmana. I, sobretot, hi ha hagut gent que no s’havia acostat mai a Bordils a veure handbol i que ha vingut i ha repetit. Els ha agradat l’ambient i allò que veien, i han vist que hi havia un nivell esportiu. I contagiar allò que a tu t’agrada a gent que potser prefereix altres esports omple molt.
Tardaran un temps, encara, a pair el que han fet amb aquest equip?
Sempre dic que de grans serem molt pesats. Explicarem moltes batalletes. I jo ja he avisat els jugadors, perquè tot el que puguin fer els equips que vinguin en un futur ells ja ho hauran fet o ho hauran fet millor. Seran pesats, però amb arguments, perquè podran explicar que el millor jugador del món, Nikola Karabatic, va debutar amb el Barça a Bordils. O que l’Albert Rocas va jugar el seu últim partit amb el Barça també a Bordils. Que per aquí han passat gent com Juanín, Sterbik o Rutenka. I que un equip de poble que per mida i mitjans li pertocaria jugar a primera catalana de cop comença a rebre equips com el Bidasoa, el Valladolid, el Ciudad Real o l’Antequera. Són equips de molta solera, que han estat a l’Asobal i que han vingut aquí i alguns han perdut. No sé si amb el temps ho valorarem en la seva justa mesura, però més que ara, segur.
L’equip té recorregut?
Crec que sí. Aquest any era el més complicat per la marxa de dos pesos molt pesants com l’Edu Nonó i l’Esteve Ferrer. La marxa de l’Esteve va costar de pair perquè va ser just abans de començar la temporada i no em va donar marge de maniobra. Ell havia rebutjat totes les ofertes però al final n’hi van fer una d’irresistible i va marxar. Imagina’t una setmana abans de començar quedar-te sense director de joc... I, a més, l’any en què has de canviar l’estil de joc. Però en l’any en principi més complicat han aparegut jugadors que s’han posat l’equip a l’esquena. En Pep Reixach ha demostrat que el canell que té és d’Asobal. En Dalmau Huix ha fet un pas endavant. L’Arnau Palahí cada cop feia més actuacions memorables seguides. Hi ha hagut jugadors que han fet molta feina fosca, com en Joan Vilanova, que s’ha fet un nom en la defensa i molts equips ja pregunten per ell; en David Masó, que ens ajuda a tot arreu; l’Ignasi Moreno, en Marc Prat i en Marc Combis, que sempre hi són. L’Uri Márquez, que ha fet una passa endavant amb la sortida de David Masmiquel. Tots els jugadors han assumit la situació. Ningú s’ha adormit i tots han demostrat que ells també són de plata.
Molts a Bordils tenien assumit que aquest any es baixava.
Sempre feia la broma que, si per cada persona que em deia que aquest any baixàvem em donaven un punt, pujaríem a l’Asobal. Molts ho tenien coll avall. A l’inici vam perdre alguns punts que no ens esperàvem. Contra el Carabanchel guanyàvem de set a la segona part i vam acabar empatant en l’últim segon. Contra el Torrelavega ens van passar per sobre. Era un equip que venia de primera estatal i que ha acabat jugant la fase d’ascens, però en aquell moment a Bordils es va veure com un fracàs que perdéssim contra uns que acabaven de pujar. Nosaltres sabíem el potencial d’aquest equip, perquè havia fitxat molt bé i duia una inèrcia bona. Aquell no era un equip de la zona baixa, però hi va haver molts nervis per aquella derrota. Es va veure com una prova clara que baixaríem, però l’equip es va rebel·lar i el 12 d’octubre, aixecant-nos a les tres de la matinada i jugant a les dotze del migdia, vam aconseguir dos punts importantíssims a Nava. Ningú no hi comptava. Jo tampoc. Va ser la victòria d’un col·lectiu que es va sobreposar a totes les adversitats. Aquell partit va ser el punt d’inflexió de la primera volta. I en la segona volta ho va ser el partit contra l’Amenabar. Veníem de tres partits que havíem de guanyar tant sí com no, i els havíem perdut tots tres. Jo em pensava que ja havíem baixat. Estàvem en zona de descens, però a partir d’aquell moment comencem a guanyar partits l’un darrere l’altre i fem deu punts seguits. La cinquena victòria consecutiva, a la pista del Zarautz, ens fa grans. Vam certificar la salvació. Tot allò que es proposa aquest equip ho pot aconseguir.
Se suposava que havia de ser la temporada més complicada i al final van aconseguir una de les permanències més còmodes.
Ens vam posar vuitens i fins i tot algun cap calent ja pensava en les fases d’ascens. Però llavors venia una part molt dura del campionat. Jugàvem contra equips molt complets que doblaven les nostres sessions d’entrenaments. Si tens un nivell molt superior a la resta potser et pots permetre entrenar la meitat. Però no és el nostre cas. El nostre nivell és igual o inferior a la resta, però en cap cas superior.
La falta de recursos s’ha de suplir amb una motivació molt alta. Gestionar aquest aspecte deu ser clau.
He rebut crítiques per la tria d’alguns jugadors per al primer equip. Però vull recordar que jo gestionava un grup amateur en què no només compta allò esportiu. Un entrenador d’un equip amateur que ho dona tot a la pista no es pot permetre el luxe de comportar-se com un entrenador professional. Potser canvio un jugador que pot jugar la resta del partit a un nivell molt alt i la gent no ho entén. Però a la banqueta hi ha un altre jugador que potser no està a un nivell tan alt però que treballa molt bé en els entrenaments i es mereix sortir. Has de donar participació a tothom. Tothom s’ha de sentir important i ha de tenir el seu moment de glòria. Perquè tots s’ho mereixen. No és fàcil de gestionar. Aquí ningú cobra i si algú es perd un entrenament no pots posar mala cara. Has d’intentar facilitar les coses, canviar els entrenaments de dies, avançar-los o retardar-los. Gestionant això hem fet que tots els jugadors se sentin partícips de l’èxit del Bordils.
Tot això ja no ho haurà de gestionar, en un equip professional com el CSM Bucarest.
No. En el meu nou equip tothom treballarà d’això i ara el criteri el fixarà únicament el rendiment esportiu. No ho he tastat mai, però potser és més fàcil gestionar un grup professional que un d’amateur del nivell del Bordils. Tot i que cal dir que els jugadors tenien una actitud molt professional. Són uns malalts de l’handbol. Per entendre l’èxit del Bordils cal venir a veure un entrenament. S’entreguen al màxim i sense cobrar.
Va rebutjar la primera oferta que li venia de Romania. No es veia fent un canvi de vida cap al professionalisme o simplement Romania quedava massa lluny?
Ja havia rebut ofertes i en tenia alguna d’encaminada de cara a la temporada que ve que m’hauria permès compaginar la meva feina amb el Bordils, però no m’acabava de convèncer. Primer vaig dir que no perquè era molt lluny. Passar al món del professionalisme també volia dir deixar la meva feina i uns jugadors que són amics i amb qui jo m’ho passava molt bé. Em trobava en una zona de confort molt còmoda. I per què canviar? Doncs perquè feia gairebé deu anys que feia el mateix i corria el perill d’adormir-me. I també perquè l’oferta era llaminera. D’entrada hi havia una sèrie de dificultats, però el club ha anat aplanant el camí i m’ha donat tantes facilitats que ha estat gairebé impossible dir que no.
Què té Romania que hi vagin a parar tants entrenadors d’aquí?
Té una cosa que la lliga Asobal no pot oferir. És un projecte esportiu i econòmic que aquí és inviable, per desgràcia. Les ofertes són molt més altes en els països de l’est. Estan apostant molt per l’handbol, i la cultura esportiva que tenen és més àmplia. I no oblidem que van ser campions olímpics i del món d’handbol als anys setanta. Després van passar una dictadura. Han entrat tard a Europa i encara no tenen l’euro, però el país comença a ressorgir i vol recuperar allò que ja tenia, com ara l’estima per l’handbol. I hi estan apostant molt fort.
Ara que entra en el professionalisme, s’hi veu durant molts anys?
No em veig com un entrenador professional que arrossega la seva família de ciutat en ciutat. Però sí que tinc molt clar que ho vull provar. Crec que m’ho he guanyat. He picat molta pedra i em mereixo disfrutar-ho com a mínim una temporada. Si va bé, en seran dues, i després ja es veurà. El repte és crear un grup que ara mateix no hi és perquè fem molts fitxatges nous. Ens hem proposat fer un model de joc i que per Nadal ja es vegin uns trets identificatius propis.
No comença aquesta aventura sol.
Que en Xevi Salvador volgués venir amb mi va ser clau. La seva predisposició va ser total. I això m’ha ajudat. Potser sol no hauria fet el canvi. Ell és un gran professional. Està a l’última en preparació física. I, a més, és un amic de molta confiança amb el qual tinc una química sensacional. És una persona molt optimista que veu qualsevol repte fàcil i assequible. En una aventura com aquesta, trobar un company de viatge que sigui així ajuda molt.
Què li sembla el fitxatge de Sergi Catarain com a entrenador del Bordils?
Coincidim setmanalment i sempre ens expliquem les jornades esportives, ell com a entrenador del Garbí i jo com a entrenador del Bordils. Tenim un perfil similar. Crec que farà una feina molt bona a Bordils. És veritat que ve de primera catalana, però com a jugador ha trepitjat l’Asobal, ha conegut molts clubs i, en aquest aspecte, té més experiència que jo. Ha vist diferents maneres de treballar i diferents metodologies. I ha estat professional. Tot això pot ser un plus, per al Bordils. Crec que li anirà bé i ho desitjo com a aficionat d’aquest equip de tota la vida. Si a ell li va bé, jo estaré content.
Es pot imaginar la pressió que tindrà Catarain després de la seva etapa?
M’ho puc imaginar perquè sé la pressió que hi ha Bordils, que és forta. El consell que li puc donar és que intenti fer el que cregui més correcte, que sigui aliè a tot el que es comenti i que segueixi el camí que s’hagi marcat en el moment més fred. Que no es deixi portar pels impulsos d’un moment calent. Estic convençut que la seva planificació serà molt bona, pensant en el millor per a l’equip. Hi haurà pressió, però crec que en un mes la gent ja estarà parlant del Bordils de Sergi Catarain. La meva etapa espero que quedi com un record agradable. El club té més de cinquanta anys d’història i continuarà existint.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.