Tothom el recorda molt per aquella final i per la manera com la vam perdre. Va ser la final més llarga de la història dels Jocs Olímpics, amb tres pròrrogues de dues parts. Ens van fer un gol en els últims trenta segons de l’última pròrroga i encara vam ser capaços de llançar una pilota al pal els últims cinc segons. Va ser la plata més plorada de tota la història, i probablement per això la gent ho recorda molt. Ens van haver de fer pujar al podi a empentes. No érem capaços ni de sortir de l’aigua.

El nostre objectiu no era l’or, sinó fer una medalla. La selecció espanyola no n’havia aconseguit mai cap en waterpolo. Vam guanyar les semifinals contra els Estats Units i havíem aconseguit aquell objectiu. Però, és clar, a veure qui és el ximple que quan arriba a una final no la vol guanyar. I hi havia la piscina plena. Era l’últim dia de competició i hi havia totes les autoritats. Per nosaltres va ser un fracàs.

La federació va considerar que calia un canvi. Jo ja coneixia Matutinovic perfectament perquè l’havia tingut d’entrenador al CN Montjuïc. Va agafar l’equip un mes abans del mundial de Perth. I amb tan poc temps vam ser capaços de quedar subcampions del món contra la gran Iugoslàvia.

Totalment militars. En aquella època ja hi havia el CAR de Sant Cugat, però nosaltres no hi vam ni posar els peus. Ens va voler aïllar de tota aquella pressió mediàtica, perquè tots els mitjans ja donaven per fet que guanyaríem una medalla que no s’havia aconseguit mai. Ell va voler evitar qualsevol contacte amb els mitjans de comunicació. Vam fer una preparació amb tornejos arreu del món i després ens en vam anar tres mesos a Andorra.

Fèiem jornades d’entrenaments de vuit hores de rellotge. Va ser pitjor que estar a la legió. De tota manera, reconec que soc dels pocs jugadors que ha defensat aquell mètode. Ens va ajudar molt a corregir unes mancances que teníem. Una d’elles era la falta de disciplina. Hi havia un talent increïble, però érem tots molt joves i a alguns els faltava disciplina. No tothom en aquell equip hi estava d’acord i és veritat que hi va haver un moment en què Matutinovic va estirar més la corda del que calia, fins a trencar-se. Però al final els resultats van acompanyar i amb ell vam ser subcampions d’Europa, del món i olímpics.

Algun jugador d’una preselecció amb poques possibilitats de ser convocat. Però sí, alguns van dir que no aguantaven més el ritme d’Andorra i ho van deixar.

Ens llevàvem a les vuit del matí, esmorzàvem molt poc. Anàvem a una pista de tennis a fer sèries d’abdominals, flexions, estiraments... Uns tres quarts d’hora. Tornàvem a l’hotel, esmorzàvem fort i a partit d’aquí començava el calvari de debò. Corríem una hora i mitja per les muntanyes, després anàvem al comunal d’Andorra a fer un partit de futbol, però si paraves et feia córrer a la pista d’atletisme que hi havia al costat. Després pujàvem un quilòmetre caminant fins a la piscina dels Serradells. Nedàvem 9.000 metres amb samarreta, perquè pesés. Tornàvem a l’hotel, dinàvem i descansàvem una mica. A les cinc de la tarda anàvem al gimnàs i fèiem una hora i mitja de pesos. Tornàvem un altre cop a la piscina i fèiem 3.000 metres més [12.000 tot el dia]. Als boies com jo ens feia posar un cinturó de perdigons de cinc quilos.

Sí, ens feia posar aquell cinturó, que t’enfonsava. Amb unes tisores jo foradava el neoprè del cinturó per perdre perdigons i que pesés menys. Després ell va dir que ja sabia que fèiem trampes, però que ja li anava bé perquè demostrava que sabíem buscar-nos la vida. Ell creia que aquesta picaresca també fa falta en la competició.

Tots teníem molt clar què havíem de fer, que teníem uns Jocs Olímpics a casa nostra i que havíem d’aguantar el que fos. I ja el coneixíem del mundial. Va fer que fóssim disciplinats. Va costar molt i fins i tot hi va haver moment en què fèiem bogeries per desfogar-nos, com picar amb el cap contra els vidres de la piscina com si fóssim en una presó i en volguéssim sortir. Però per a mi va ser una època meravellosa. Ara mateix, alguns d’aquell equip tornaríem enrere i ho repetiríem igual. Sens dubte. Va ser la millor època de la nostra vida.

Ningú no et regala res. Iugoslàvia tenia un entrenador que els matxucava com animals. Itàlia tenia un entrenador serbi amb el mateix mètode. Si tu vols arribar a dalt, hi ha esports molt físics en què s’ha d’entrenar molt. I en el waterpolo s’ha d’estar molt preparat perquè dintre de l’aigua sempre estàs en moviment i sempre hi ha algú que et vol enfonsar.

Molt complicat, sobretot a l’inici. Van venir Pedro García Aguado, Salvador Gómez, Jesús Rollán i Miki Oca. Nosaltres teníem el talent, però ens faltava la xuleria que tenien ells. Van venir amb setze o disset anys com si fossin els reis del mambo. No passaven la pilota als veterans i es cascaven els llançaments. Hi va haver alguns problemes. Fins que ens vam asseure, vam posar les coses a lloc i a partir d’aquí allò que no havia començat del tot bé es va convertir en un projecte ben unificat. Allò va ser clau per aconseguir tots aquells èxits. Dins l’aigua, érem com els mosqueters. Si tocaven algú dels nostres, els altres saltàvem de seguida a defensar-lo.

Matutinovic no va entrar ni al vestidor. Era conscient, com tots, que en aquell moment no s’havia de dir res, sinó plorar i maleir-nos a nosaltres mateixos. Alguns vam tardar dues hores a sortir del vestidor. Allà dins van volar cadires. No t’explico com va quedar el banderí d’Itàlia. Portàvem una ràbia a dins que havíem de fer sortir d’alguna manera. El vestidor va quedar força malmès.

Molts. Va costar molt que el sol tornés a sortir. Vam jugar la final cap a les quatre de la tarda i a la nit hi havia la cerimònia de clausura dels Jocs. Jo me’n vaig anar a la vila olímpica. Després d’estar cinc o sis mesos convivint cada dia amb els meus companys vaig fer les maletes i me’n vaig anar cap a casa. I allà estava sol. Em vaig asseure al sofà derrotat, pensant que havia perdut l’oportunitat de la meva vida. En aquell moment va començar allò que es coneix com la soledat de l’esportista. Al cap d’un temps, alguns dels jugadors de la selecció vam tornar a parlar i ens vam posar nous objectius. Teníem un mundial a Roma el 1994 i ens havíem de posar a treballar. Els nous objectius van fer que tornés a sortir el sol.

Ens vam treure el malson de sobre. Vam tocar el cel de l’olimp i, a la vegada, vam donar el valor real que tenia la medalla de plata de Barcelona. Ens va costar quatre anys veure el mèrit que va tenir. Pensa que després de l’or d’Atlanta, l’equip masculí ja no ha guanyat cap més medalla olímpica.

Per mi va ser irrepetible. Jo he participat en cinc Jocs Olímpics, però com els de Barcelona, cap. La ciutat i el país s’hi van abocar. L’ambient i l’alegria de la gent al carrer van ser impressionants. S’ha de fer un monument als voluntaris olímpics. Barcelona va ser un referent perquè un país s’hi va abocar i per la creativitat i la inventiva que tenim aquí. Això no s’ha repetit. Hi ha hagut un salt en la tecnologia, això sí, però si prescindeixes d’això, els de Barcelona continuen sent els Jocs de referència.

Sempre acabem parlant de les anècdotes i de les vivències. No parlem de si hem estat campions olímpics o del món. Lluites pels èxits, però quan et retrobes les medalles queden a la vitrina. I sempre tenim un record per a Jesús Rollán. La seva mort no l’hem encaixat mai.