He, he, he. És el que he fet durant molts anys. Sempre m’ha vingut de gust obrir noves vies.

Els vuitmils s’han pujat moltes vegades i les rutes ja estan fetes. O tens molta sort, com vaig tenir jo al Cho Oyu, o no descobreixes noves vies. Per això l’opció va ser acabar els catorze vuitmils sense l’ajuda d’oxigen. Ho vaig decidir el 2011, quan me’n faltaven sis. El 2012 vaig fer el hat-trick català: l’Annapurna, el Dhaulagiri i el K2. El 2013, el Kangchenjunga i el Gasherbrum. Només em quedava el Broad Peak. Semblava que el faria al 2014, però no va poder ser. Després, van venir un parell d’anys en què el Monzó va afectar especialment i tampoc no vaig acabar d’encertar-la. Llavors vaig decidir que el 2017 m’hi estaria tant de temps com fes falta abans d’atacar el cim. I les coses se’ns van posar bé: vam encertar el dia, els companys estaven motivats, les condicions de la ruta van ser bones...

Vam parlar amb el Tunk Findik, l’alpinista turc que m’acompanyava. Havíem esmerçat tres anys per pujar aquesta muntanya i no podíem desaprofitar la finestra de bon temps que se’ns presentava. Vam formar un bon equip amb dos més. A la muntanya no has de tenir dubtes: o ho tens molt clar o no ho has de fer. Finalment, vam tenir un dia de bon temps i el vam aprofitar.

Sí, vaig començar a relaxar-me a dalt mateix. Vaig baixar tranquil, disfrutant i assaborint tots els llocs. Tot em va anar passant pel cap, també els racons on havia vist morir gent. A la muntanya has d’anar molt atent i no perdre mai la concentració.

Dos. Quan sortíem del camp base, el 24 de juliol, vaig caure en un riu glaçat i pensava que m’havia trencat el braç. Després, tornant del primer intent, quan vam arribar al camp tres, vaig caure en una esquerda. Sort que hi havia aigua.

Ja havia fet una mena de prometença de no tornar-hi més. Hi ha molts moments de feblesa en què estàs disposat a no continuar... Però, per sort, ho vaig aconseguir.

Ja no saps què has de fer perquè les coses surtin bé! Et toca creure en tot el que puguis creure. En tot cas, la meva ciutat m’ha ajudat molt. Tothom m’han donat suport d’alguna manera a Tarragona. Les entitats, la Diputació, l’Ajuntament...

La Fem Tarragona, el 1992, al mateix Broad Peak. La ruta està registrada a Google Earth. M’acompanyava Kurt Diemberger, el primer que va pujar al Broad Peak i l’únic home viu que ha fet dos vuitmils verges.

Requereix un pressupost important, a més de temps i d’una edat adequada. Per això, quedarà aparcat. Però podria anar al primer cim, el Gyachung Kang, i obrir una nova ruta. S’ha d’acabar de parlar. Ja ho volia fer abans del Broad Peak.

Sempre, una setmana abans de marxar, tinc el pensament que podria ser l’últim cop que marxo. I sempre me n’he sortit. Deu ser una qüestió d’experiència. En tot cas, la sort s’ha de buscar.

Hi ha un magnetisme especial, una cosa molt agradable. Si no fos així, no hi tornaríem. Et venen els records bons, també algun de dolent, però mires d’esborrar-lo. Vas més lent, el cervell no veu clar, encara més si fa fred i vent. Al Broad Peak em vaig sentir bé i vaig dir era el que volia dir: “Us estimo, he arribat, sempre amunt.”