La retirada d’Usain Bolt amb només 30 anys i dues desfetes inesperades en els 100 m i els 4x100 m –lesió inclosa– i la derrota de Mo Farah en els 5.000m en el mundial són els principals senyals que l’ordre mundial de l’atletisme s’està capgirant definitivament. Unes figures marxen o ja no són imbatibles i d’altres arriben. Llei de vida. Amb tot, el llegat de Bolt, amb títols, medalles, rècords galàctics i repercussió mediàtica, és ara mateix inigualable tant en el sector de la velocitat com en qualsevol altre. La seva volta a l’estadi de comiat amb el públic emocionat dempeus en va ser la millor prova.

“Al llarg de tota la meva vida no recordo cap esportista, home o dona –a excepció de Muhammad Ali– que hagi captat la imaginació del món de l’esport com ho ha fet Bolt.” Així va resumir el president de la IAAF, Sebastian Coe, la trajectòria de Bolt, que plega amb vuit medalles d’or olímpiques i onze títols mundials.

Quan Michael Johnson, un dels grans ídols de Bolt, es va retirar, en els Jocs de Sydney amb la medalla d’or en els 400 m, el jamaicà tenia 14 anys. Encara n’hi faltaven dos per donar-se a conèixer en l’atletisme internacional amb el títol mundial júnior i vuit per provocar el terratrèmol atlètic més bestial de l’era moderna en els Jocs de Pequín del 2008. Allà va guanyar el seu primer triplet –100, 200 i 4x100 m–amb rècord mundial inclòs en les tres proves. Bolt va repetir el triplet a Londres 2012 i a Rio 2016, i pel mig va fer dos rècords universals en el mundial de Berlín 2009 que no són d’eixe món (9.58 en els 100 m i 19.19 en els 200 m). La seva obsessió per reservar el millor d’ell mateix per als grans campionats va ser una benedicció per a la IAAF.

El comiat a Londres va ser esportivament pobre –un bronze en els 100 m–, però les tres ovacions impressionants de l’estadi i la imatge de Justin Gatlin, campió dels 100 m, de genolls al seu davant, van fer honor sobradament a la retirada de l’emperador de la velocitat. Com ell mateix va dir, també Muhammad Ali es va retirar amb una derrota. Res a retreure.

La final dels 100 m, amb tot, va causar un cert rebombori a les grades, perquè molta gent no perdona encara a Gatlin la seva relació amb el dopatge. El debat sobre el seu substitut en els 100 i els 200 m resta obert. El sud-africà Wayde van Niekerk –assenyalat pel mateix Bolt com a nou ídol de l’atletisme mundial–no sembla disposat a doblar una altra vegada en els 200 i els 400 m després d’acabar esgotat a Londres, i els joves nord-americans Chris Coleman (21 anys, 9.82) i Cameron Burrell (22 anys, 9.93) encara han de confirmar que són autèntiques figures. Les marques de Bolt són, en tot cas, figues d’un altre paner. Amb el rècord del món dels 200 m, hauria estat campió a Londres amb gairebé un segon de diferència.