Penso com ens va anar el sorteig i crec que ens va tocar un grup que no és fàcil, encara que tampoc no és el més difícil. En els altres grups hi ha una ventafocs, en el nostre no hi ha un favorita clara: ni l’Argentina, ni França, ni nosaltres. Hi ha molta igualtat i, a més, juguem de manera similar: les argentines toquen més la pilota que altres equips sud-americans i les franceses, també. El cas és que és molt important quedar primeres de grup, perquè ens permetria evitar un encreuament amb el Brasil que, juntament amb Colòmbia, és la favorita.

Són les dues úniques seleccions amb jugadores professionals. La resta, no. Allà el futbol sala és una altra història, genera molta expectació. Emeten partits per la televisió.

És una arma de doble tall. Recordo que a Colòmbia, el 2013, vam patir una mica, tants dies lluny de casa. Per tant, està bé que juguem aquí. Per altra banda, és clar que jugarem amb més pressió. Els partits els faran a Esport3! En fi, ens tocarà canalitzar de manera positiva tot l’escalf que sentirem. Miri, a Balaguer, on es jugarà el mundial, ens hem sentit molt ben acollits i molt ben tractats. Com a Calaf i a Teià, on també hem fet alguns entrenaments. Si haguéssim fet la preparació en una ciutat, o en una localitat gran, ben segur que ens haurien acollit més fredament.

M’han servit de molt, perquè és molt diferent veure les jugadores amb els seus equips o amb el les altres seleccionades. El futbol sala femení és tan dispers que el potencial no el saps del cert fins que no et poses a prova en el campionat.

La il·lusió, i l’objectiu, és quedar entre les quatre primeres. El 2008, quan el mundial també es va celebrar a Catalunya, vam ser campiones. Les dues federacions es van ajuntar, i això ens va ajudar molt. En el mundial de Colòmbia, cinc anys després, vam fer una fase prèvia molt bona, però la selecció amfitriona ens va guanyar a quarts de final.

Ara ja treballo amb un grup de quinze jugadores, les dotze definitives no ho saben encara. Després de la fase de preselecció d’aquest estiu, fem entrenaments per tal d’afinar el model de joc que busco. Tinc al cap la llista, em balla només una decisió. Hi haurà set o vuit que disposaran de molts minuts i la resta vull que siguin especialistes, que puguin resoldre moments puntuals.

M’estan pressionant perquè ho faci aviat i estic aguantant al màxim. Diumenge tornem a entrenar-nos, a Teià. Serà l’últim entrenament en què elles no ho sabran. La setmana que ve donaré la llista definitiva.

Em sento orgullós d’haver ajudat a aconseguir que tinguem una imatge molt positiva a l’estranger. Ara bé, en els últims tres o quatre anys estem picant molta pedra. Cada cop costa més trobar jugadores. No cobren, paguen per jugar i, a més, han de treure temps de les seves altres dedicacions.