Tot just avui fa 50 anys, Joan Gisbert (Barcelona 1942) es va convertir en el primer català que va jugar la final de l’obert d’Austràlia. Va ser la darrera edició en què el torneig, que llavors es disputava sobre herba, no comptava amb els jugadors professionals. Gisbert va perdre el partit 7-5, 2-6, 9-7 i 6-4 contra l’australià Bill Bowrey (1). Conservadora, la federació australiana va ajornar un any la instauració de la inclusió dels professionals, que en molts altres tornejos ja havia cristal·litzat. Un vuitanta per cent dels jugadors del quadre eren locals. Gisbert va ser el segon cap de sèrie i un altre català, Manel Orantes, va ser el tercer favorit i va cedir en els quarts contra l’australià Barry Philipps Moore. Ell va estar exempt en el primer partit i va jugar la resta d’enfrontaments davant de tennistes d’aquell país. L’any següent, Andreu Gimeno li va agafar el relleu i també va cedir en el partit decisiu del 1969 contra el mític Rod Laver 3-6, 4-6 i 5-7. En noies, i seguint amb els millors resultats catalans, Arantxa Sánchez Vicario va perdre la final del 1994 contra l’alemanya Steffi Graf i el 1996 contra la francesa Mary Pierce.

Un fet curiós per la seva sinceritat, són les declaracions que reproduïa Mundo Deportivo, precisament el 29 de gener del 1968, quan anunciava el triomf de Gisbert en la semifinal contra el número 2 australià Ray Ruffels (10-8, 3-6, 6-2 i 6-3) i feia la prèvia de la final: “Estic molt content d’haver arribat tan lluny. No crec que guanyi la final contra Bill Bowrey, però confio que juguem cinc sets. He millorat molt el meu joc des que estic a Austràlia, però encara m’he de superar en les volees.” Al final del partit lamentava: “He tingut una bona oportunitat en el tercer set, quan guanyava 4-0, però no ho he pogut aconseguir. Després, Bill m’ha guanyat bola rere bola.”

Gisbert, que va acabar els seus estudis de dret abans de dedicar-se al tennis en plenitud, va ser un reconegut, poc ortodox i també a voltes irregular tennista que llueix un títol individual en l’era oberta conquerit a Shreveport el 1975 i 21 títols de dobles, tres aconseguits a la terra barcelonina, al costat de Zeljko Franulovic (1971), Manel Orantes (1972) i Ilie Nastase (1974). Va perdre cinc finals: Cincinatti 1971, Nova York 1972, Cedar Grove 1974, Tòquio 1974 i Barcelona 1975. En les dues primeres va cedir contra el nord-americà Stan Smith. A Tòquio el va derrotar l’australià Rod Laver i en les dues restants va haver de claudicar contra el genial i ara controvertit romanès Illie Nastase. Va arribar a ser el 32è de l’ATP i el 21è en dobles. Abans de la institucionalització de l’era oberta, el català es va endur el 1965 el Godó en una inacabable final contra l’italià Martin Mulligan–6-4, 4-6, 6-1, 2-6 i 6-2–, l’home que tot just havia derrotat Manolo Santana en la final de Montecarlo. Li van pagar 15.000 pessetes. Va ser el segon títol català després del que havia assolit el 1960 Andreu Gimeno.

Es va fer també cèlebre en els seus partits de copa Davis a la pista talismà del RCT Barcelona, gràcies als triomfs en les eliminatòries del 1965 contra Grècia, Xile, la República Federal d’Alemanya, Txecoslovàquia, Sud-àfrica, els Estats Units –un 4-1 històric–i l’Índia. Amb Jaume Bartrolí de capità i en un equip amb Manolo Santana, Josep Lluís Arilla i Juan Manuel Couder, Espanya va arribar a la final de Sydney i va claudicar contra Austràlia (4-1). Contra els Estats Units, en una eliminatòria que va donar un nou impuls al tennis català i estatal, Gisbert va derrotar el nord-americà Dennis Ralston en el primer partit quan perdia 4-1 amb dos sets a un en contra. El ianqui va estimbar la raqueta a la pared del vestidor i el forat va quedar durant molts anys de record. El 2015 va ser homenatjat al RCT Barcelona pels 50 anys del seu títol en el Godó i de la final de la Davis. També va jugar a Austràlia la final del 1967 (4-1).