Anna: Era pels volts de Nadal, acabàvem de posar els nens a dor­mir i vam lle­gir una carta d’en Jordi Cui­xart en què expli­cava les visi­tes del seu fill i la seva dona. Deia que mirava que el seu nen se li adormís als braços perquè, ni que fos un cop al mes, ell fos la pri­mera cara que veiés. Quan tens fills, fra­ses com aquesta et toquen. És algú com tu, que no ha fet res de dolent i que viu una situ­ació molt injusta. Ens va afec­tar tant que no ens dei­xava dor­mir. Aquesta sen­sació d’injustícia fa mal i fa por. Ens pot tocar a qual­se­vol.

Anna: Sí, vam deci­dir enviar-li el nos­tre afecte. Li vam escriure car­tes, amb els nos­tres fills, però volíem anar més enllà. El meu home va tenir la pen­sada d’anar cor­rent fins a les pre­sons on hi ha els pre­sos polítics. Nosal­tres i qui s’hi volgués apun­tar. Som run­ners, és el que podem ofe­rir. El grup més pròxim a nosal­tres ens va fer cos­tat i la idea es va anar escam­pant. I, a poc a poc, hi va haver gent que es va ena­mo­rar del pro­jecte i que ens va aju­dar a fer-lo créixer. L’Ajun­ta­ment del nos­tre poble, per exem­ple. I els dels altres muni­ci­pis del Lluçanès. A tot arreu hem tro­bat una bona res­posta.

Anna: Ini­ci­al­ment la marxa sor­tia de Prats de Lluçanès. Després, se’ns va dema­nar que sortís des de Man­resa, per allò del cor de Cata­lu­nya. I, final­ment, sor­tirà des del Par­la­ment de Cata­lu­nya.

Anna: Cal­culo que sor­ti­rem al mig­dia. Tenim una recepció a les 11 del matí d’alguns grups par­la­men­ta­ris, en la qual una vin­tena de cor­re­dors repre­sen­tarà els dos-cents i escaig que farem la marxa. Després es donarà sor­tida al pri­mer relleu.

Anna: Els trams cata­lans es van omplir al cap de poques hores. I els del final, també. El tram de fora de Cata­lu­nya i lluny de les pre­sons, és el que costa més. Però hi ha una bossa de cor­re­dors que el podria omplir. Con­fiem que els últims dies abans de la sor­tida s’ompli.

Santi: Hem triat, sobre­tot, car­re­te­res secundàries i pis­tes fores­tals, per no alte­rar la segu­re­tat viària i perquè no fos gaire exi­gent per als cor­re­dors. Però el recor­re­gut també ha de ser ràpid, hem d’anar a 10 per hora.

Santi: En setze sec­tors d’entre cin­quanta i sei­xanta quilòmetres cadas­cun. En cada sec­tor hi ha cinc trams de deu quilòmetres, que són els que han de recórrer els par­ti­ci­pants. Una comi­tiva seguirà els cor­re­dors. Ani­ran encap­su­lats entre dues fur­go­ne­tes i, en els trams fores­tals, entre dues motos o dues bici­cle­tes. Als punts de relleu, però, s’hi arri­barà sem­pre amb fur­go­neta.

Santi: No estem ins­crits en cap tram. Anirà en funció del que cal­gui, de les neces­si­tats de la marxa. No tenim pro­blema a córrer un o dos trams, si hi ha espai de recu­pe­ració pel mig.

Santi: En els trams finals, els que arri­ben a Alcalá Meco des d’Estre­mera i Soto del Real, tenim 21 ins­crits. Ells, més els que vul­guin seguir-nos, són els que aca­ba­ran la marxa. Arri­ba­rem cami­nant, no pre­te­nem cri­dar l’atenció, no volem alte­rar la nor­ma­li­tat a l’entorn de les pre­sons.

Santi: Els seus advo­cats. Hi haurà un lli­bre per cada pres. El pròleg és de Ramón Cota­relo i la resta de fulls estan sig­nats pels par­ti­ci­pants en la marxa solidària.

Santi: Sí, i hem pres algu­nes mesu­res. A banda de les dues fur­go­ne­tes, que ani­ran car­re­ga­des de cor­re­dors, tenim un vehi­cle ràpid, que serà l’avançada de la marxa, i que ens avi­sarà si detecta qual­se­vol ano­ma­lia. Si fos així, encot­xaríem els cor­re­dors i sal­taríem aquell tram. Per altra banda, la ruta entre Fraga i les pre­sons passa per pobles molt petits, de no més de 80 habi­tants, als quals arri­ba­rem per pista fores­tal. Som cons­ci­ents que la nos­tra causa pot ser mal rebuda, però ha de que­dar clar que no rei­vin­di­quem la República, ni la inde­pendència de Cata­lu­nya, sinó la lli­ber­tat dels pre­sos polítics.