Hem fet una mala temporada. No sé si és correcte dir que érem candidats a lluitar per la quarta posició i que havíem d’entrar a play-off segur, però és clar que havíem de fer millor temporada del que hem fet. Els motius són diversos. El principal culpable soc jo. No he sabut gestionar diversos moments. No en aspectes tàctics sinó en alguna presa de decisió. I llavors, hi ha lesions, la dinàmica de pretemporada va ser tan bona que ens ha trastocat i, mentalment, ha estat duríssim. Perquè els equips que es posen objectius ambiciosos, es generen unes expectatives tan altes que et fan molt de mal quan no s’aconsegueixen. S’ha de fer un reset, aprendre de les coses negatives i saber-ho fer millor allà on siguem l’any vinent.

Em sento culpable d’haver decebut la gent que m’havia fet confiança. Per això ha estat tan dur mentalment. És dur ser entrenador de primera divisió però, a sobre, ho és més si ets l’entrenador de la teva ciutat. No m’he decebut a mi perquè crec que ho he donat tot.

Són coses de vestidor. No és en temes tàctics perquè crec que hem fet millores respecte a l’any passat. En trams, hem fet molt bon futbol sala i els rivals, fins i tot, ens ho han admès. Hem competit contra els grans; hem guanyat a Torrejón, hem plantat cara a El Pozo i hem empatat amb el Barça al Palau… Però els entrenadors hem de ser bons gestors de grup i hem de prendre decisions que són complicades. A vegades, n’he pres i no han sortit bé tot i que, aleshores, pensava que eren pel bé del grup.

Només de començar l’any, el president em va dir que teníem la millor plantilla de la història del club. Li vaig dir que tant de bo, però que això s’havia de dir a final de temporada. Potser la millor plantilla ha tingut un mal entrenador. Però el futbol sala s’ha igualat molt. Aquesta plantilla, sense problemes de lesions i fa cinc anys, hauria estat molt més amunt. Crec que ara hi ha plantilles sòlides de jugadors que fa molt de temps que juguen junts. Això consolida. Segurament, no ens va beneficiar l’aura que es va crear però és una cosa que no es pot controlar. La meva impressió inicial va ser que ens costaria molt més del que la gent deia. No per la qualitat de la plantilla sinó per elements externs que em feien veure que no seria tan fàcil. Havia d’anar tot molt bé per estar on la gent ens situava abans de començar.

És una de les grans lloses de l’any. Estàvem bé i amb qualsevol cosa negativa et venen els fantasmes i els déjà-vu. Les cames et pesen, el cap no et funciona i et passa el mateix que setmanes abans. Intentàvem ficar al cap dels jugadors que l’esport va a trams. I quan no et funcionen les coses has d’aguantar i competir. I això ha estat el gran dèficit del curs; no feia falta ni encaixar cap gol per abaixar el cap. Només el fet de perdre una pilota absurda ja ens debilitava mentalment.

Hem jugat bons partits. I quan vaig arribar, em van demanar que inculqués un pla de joc que es mantingués de cara al futur i crec que estem en la bona línia. Hem fet créixer diversos jugadors: Mario, David...

Ja ho era l’any passat. Jo només soc un gestor. L’any passat volíem mantenir molta gent del bloc que va marxar: Rafa López, Sepe, Maxi Rescia… No va poder ser. Si mantens una línia, els jugadors ja saben a què juguen i els que venen ja saben què venen a fer. Sabem que tenim més dificultats perquè econòmicament no estem al nivell. Hem de fer molt bé les coses per estar a prop d’ells i aquest any no s’ha fet.

Des que vaig agafar l’equip mai he exigit res. Jo soc un entrenador d’un grup que em donen. Sé on soc i sé que hi influirà, sí. El que demano és que siguem realistes a l’hora de posar-nos els objectius. Sé les limitacions que té el club i els esforços que ha de fer el president. No em veig amb la capacitat d’exigir res. Aquí tots som prescindibles, excepte el president. Fins i tot poden ser prescindibles els patrocinadors. Si hem de tornar a la filosofia de planter i a ser modestos, es fa. És la idiosincràsia del club però hem de posar objectius en la línia.

La idea era mantenir-lo i el club estava disposat a fer qualsevol esforç però el projecte personal, més que l’esportiu, li ha tirat més. Perdem un gran futbolista però, sobretot, un exemple de treball i esforç. Ja els puc dir qualsevol cosa als nanos joves que el millor exemple per a ells era veure l’Ari treballant.

I si no la trobem, haurem de fer que els jugadors que ja són a la plantilla, com el Pablo del Moral o el Sebas Corso, desenvolupin aquest rol.

El que et puc comentar són els paràmetres del club i que jo em cenyiré a això. I no només enguany, sinó sempre. Volem el major nombre de jugadors catalans, formats a la casa o que hagin passat pel club. L’equació és fàcil; Barça B o també hi ha molts jugadors del perfil repartits per arreu.

En el futbol mai es pot dir res al 100%. Com vaig dir al president el primer dia, “ja estic més a prop de deixar el club que fa dos dies”. Ja sabem com funciona. Si, a sobre, hi sumes la meva vinculació emocional..., el club sap que el meu any de contracte no vull que sigui un obstacle.