Hi ha trens que no es poden deixar passar. Amb un Jyske Bank Boxen de Herning ple a vessar i després d’un campionat impol·lut, la generació de Mikkel Hansen i companyia era conscient que es trobava davant una oportunitat única per assolir el primer títol mundial per a la selecció danesa, després de tres finals perdudes (1967, 2011 i 2013). Amb aquesta predisposició i tota l’afició entregada a la causa, la final va ser de total domini danès. Noruega i la seva estrella Sander Sagosen només van oferir resistència els primers 10 minuts i de mica en mica es van anar diluint en la festa local. L’equip de Nikolaj Jacobsen es va mostrar superior en totes les facetes del joc. La potència, la qualitat i la punteria dels jugadors de primera línia, amb Hansen (7 gols) al capdavant, va ser determinant per decantar la final del bàndol local contra un rival que va oferir excessives facilitats.

Després de 10 minuts de tempteig, la final va anar virant de mica en mica cap al bàndol danès. Les permutes dels jugadors de primera línia, amb Morten Olsen com a central i Mikkel Hansen en el lateral dret, van generar espais en aquest extrem i els jugadors locals no ho van desaprofitar per començar a marcar territori. A l’altra banda del camp, la defensa de Dinamarca, liderada per Mollgaard i Zachariassen, es mostrava molt més sòlida, amb més ajudes, i provocava molt més maldecaps a l’atac noruec. Des de la porteria, Landin –acabaria amb 12 aturades i un 39% d’encert– aportava molt més que els seus homòlegs noruecs i les diferències es van anar eixamplant. El tècnic Christian Berge no trobava solucions i a la mitja part l’estrip ja era considerable (11-18). Després de la represa, va semblar que Noruega reaccionava (15-21), però tot plegat va ser un miratge. La locomotora danesa es va tornar a engreixar i amb un parcial de 0-5 (15-26) va encarrilar definitivament la final.

En la pugna per la medalla de bronze, França va guanyar la partida a Alemanya amb un gol de Nikola Karabatic en l’últim instant (25-26).