“L’esforç s’ho val”

Malgrat l’èxit final, Mingote ha viscut moments molt durs a la muntanya. Després de fer cim al Lhotse no va poder encarar el veí Everest, com tenia previst. La salut no acompanyava a causa d’una infecció al pit, però els ànims, tampoc. En el descens del Lhotse va participar en el rescat de dos alpinistes extenuats i desorientats. Un d’ells, el búlgar Ivan Yuriev Tomov, va morir als seus braços. “Aquests són els moments mes durs. Posen en qüestió si tot aquest esforç s’ho val. Però els que tenim la passió per la muntanya sabem que això pot passar. És qüestió de minimitzar al màxim els riscos, intentar prendre les millors decisions sabent que sempre hi haurà un risc que s’ha de saber gestionar”, explica Mingote. En alguns moments reconeix que hauria llançat la tovallola: “M’he plantejat si havia de continuar però un cop acabat el projecte t’adones que tots els esforços han valgut la pena.” “Dels sis vuitmils, el K2, el Nanga Parbat i el Lhotse estan entre els més complicats. I fer-ho sense oxigen encara és més complex. Cada som menys els que anem a l’Himàlaia i el Karakoram sense oxigen embotellat.”

Després d’escalar el Gasherbrum 2, Mingote ja ha coronat deu de les catorze muntanyes més altes del món. N’hi queden només quatre, un repte completat només per 39 alpinistes que de moment no es planteja. “Seria un repte atractiu abordar-lo, però sense oxigen, per intentar batre el rècord de Jerzy Kukuczka [7 anys i 11 mesos]. Crec que seria factible fer-lo en tres anys. En un any n’he fet sis, i fer-ne quatre més cada any és possible. Però de moment no m’ho plantejo. Com aquest últim projecte, t’hi has de dedicar en cos i ànima i ara necessito descansar. Potser passat l’estiu prendré una decisió sobre futurs projectes”, assegura Mingote.