El gener del 2018, fastiguejat pel dolor i mortificat per les lesions, sobretot la del maluc, l’escocès Andy Murray va anunciar al món en la prèvia de l’obert d’Austràlia que probablement posaria fi a la seva prolífica carrera tennística. Entre llàgrimes, va assegurar que la seva intenció seria retirar-se en el torneig de Wimbledon, l’escenari on havia alçat dos dels seus tres títols de Grand Slam i on, a més, havia estat proclamat campió olímpic el 2012, però que no veia gens clar que hi pogués arribar.

Però Murray, tossut malgrat tenir la vida més que solucionada i amb l’esperit combatiu que li va inculcar la seva mare i entrenadora, Judy, va anar trampejant i va acabar la temporada. Enguany ha perseverat amb calma. Fins i tot ha abaixat el nivell d’exigència i ha jugat tornejos de la categoria challenger conscient que el seu físic no estava per tirar coets. Ha disputat, per exemple, el que va organitzar sobre pista dura l’acadèmia de Rafa Nadal a Manacor. Però ni en l’ATP –cinc triomfs i set derrotes abans d’aterrar a Anvers la setmana passada– ni en la categoria inferior els resultats no han estat gaire bons. Només va poder celebrar el títol de dobles en l’ATP 500 de Londres al costat de Feli López. Una oreneta, però, no fa estiu. La primera setmana d’octubre, no obstant això, va experimentar una certa metamorfosi quan va arribar als quarts de Pequín, una mica de llum en el camí. Els brots verds s’han acabat de confirmar a Anvers, on ha aconseguit el títol contra un rival que també ha patit molt per les lesions els dos últims anys i que també ha format part del grup molt reduït d’elegits que han compartit títols de Grand Slam amb el big three: el suís Stan Wawrinka. Sigui com vulgui, el cert és que és la segona vegada que tots dos s’enfrontaven en una final després que l’escocès el superés a Doha el 2008. Murray va acabar el maratonià partit de diumenge profundament emocionat i amb la sensació que inicia una nova etapa en el circuit en la qual, evidentment, s’haurà de continuar dosificant. Ha trencat una barrera que fins fa poques setmanes semblava insalvable.

Numèricament, el triomf li representa un ascens de 116 posicions en el rànquing. Era el 243è i ara és el 127è. De fet, és el segon tennista que guanya un ATP amb un rànquing més baix. Només el supera Pablo Andújar, campió a Marràqueix el 2018 quan era el 355è.