La jugadora internacional Roser Tarragó (Mataró, 28 anys) confirma que es retira definitivament del waterpolo després d’haver assaborit a Tòquio la seva segona medalla de plata olímpica després de la de Londres 2012. La catalana renuncia al contracte que va signar amb el Vouliagmeni de la lliga grega per a la temporada 2021/22. “Abans de les semifinals ja els vaig avisar que no hi aniria; si no tens ganes de jugar no té cap sentit allargar la trajectòria, no seria bo per a ells ni per a mi”, explica la jugadora, que prepara un nou projecte personal fora de l’àmbit esportiu.

Tarragó, que es va formar en les files del CN Mataró, ha jugat en el Mediterrani aquestes últimes temporades. El seu palmarès inclou dos campionats d’Europa (2014 i 2020), un mundial (2013) i la plata del mundial del 2019, en què va ser nomenada millor jugadora del campionat.

“M’enduc records molt bons. No em puc queixar de tot el que m’ha donat el waterpolo, una carrera esportiva extraordinària que no hauria pogut somiar, he pogut estudiar a la millor universitat dels EUA (Berkeley)”, recorda la jugadora.

Tarragó va estar gairebé dos anys sense jugar per problemes de salut mental i, en aquest sentit, ha agraït el gest que va tenir Simone Biles a Tòquio per visibilitzar un problema que passa “desapercebut” en l’esport d’elit. “En un equip un psicòleg és tan important com un fisioterapeuta i encara no ho percebem així; si algú no es trenca una cama no sembla que tingui un problema.” “Biles, que deu tenir un equip al costat molt fort que li dona suport, ha ajudat molt tota la gent que hem passat per això, perquè costa que els esportistes d’elit ho expliquem. Quan ho va fer Abrines, per exemple, em va ajudar perquè vaig pensar que no estava sola”, recorda la jugadora. “Quan ho vaig deixar –hi afegeix–no sabia si em tornaria a llançar a una piscina, però em van acabar convencent i amb ajuda professional he pogut controlar tota la pressió; però aquest adeu és definitiu.”

Tarragó admet que va acabar decebuda en la final no només pel resultat (5-14) sinó també per l’arbitratge. “Acabar la meva carrera asseguda a la banqueta amb tres exclusions va ser frustrant, sobretot perquè dues van ser totalment injustes. De fet l’arbitratge no va ser just amb nosaltres. Hauríem perdut igualment però no em va semblar bé el criteri que van fer servir.” “En general –hi afegeix– l’arbitratge és una de les coses que més separen el waterpolo de la gent que el comença a mirar perquè sovint veus que no hi ha cap mena de criteri objectiu a l’hora de jutjar les jugades d’un equip o l’altre”.

Tarragó també considera injustes algunes crítiques a l’equip per haver perdut de manera tan àmplia. “Arribava a la zona mixta i em preguntaven com era que havíem perdut de tants gols. I jo: «Però si hem guanyat una medalla de plata!»”