La juga­dora inter­na­ci­o­nal Roser Tar­ragó (Mataró, 28 anys) con­firma que es retira defi­ni­ti­va­ment del water­polo després d’haver assa­bo­rit a Tòquio la seva segona meda­lla de plata olímpica després de la de Lon­dres 2012. La cata­lana renun­cia al con­tracte que va sig­nar amb el Vou­li­ag­meni de la lliga grega per a la tem­po­rada 2021/22. “Abans de les semi­fi­nals ja els vaig avi­sar que no hi ani­ria; si no tens ganes de jugar no té cap sen­tit allar­gar la tra­jectòria, no seria bo per a ells ni per a mi”, explica la juga­dora, que pre­para un nou pro­jecte per­so­nal fora de l’àmbit espor­tiu.

Tar­ragó, que es va for­mar en les files del CN Mataró, ha jugat en el Medi­ter­rani aques­tes últi­mes tem­po­ra­des. El seu pal­marès inclou dos cam­pi­o­nats d’Europa (2014 i 2020), un mun­dial (2013) i la plata del mun­dial del 2019, en què va ser nome­nada millor juga­dora del cam­pi­o­nat.

“M’enduc records molt bons. No em puc quei­xar de tot el que m’ha donat el water­polo, una car­rera espor­tiva extra­or­dinària que no hau­ria pogut somiar, he pogut estu­diar a la millor uni­ver­si­tat dels EUA (Berke­ley)”, recorda la juga­dora.

Tar­ragó va estar gai­rebé dos anys sense jugar per pro­ble­mes de salut men­tal i, en aquest sen­tit, ha agraït el gest que va tenir Simone Biles a Tòquio per visi­bi­lit­zar un pro­blema que passa “des­a­per­ce­but” en l’esport d’elit. “En un equip un psicòleg és tan impor­tant com un fisi­o­te­ra­peuta i encara no ho per­ce­bem així; si algú no es trenca una cama no sem­bla que tin­gui un pro­blema.” “Biles, que deu tenir un equip al cos­tat molt fort que li dona suport, ha aju­dat molt tota la gent que hem pas­sat per això, perquè costa que els espor­tis­tes d’elit ho expli­quem. Quan ho va fer Abri­nes, per exem­ple, em va aju­dar perquè vaig pen­sar que no estava sola”, recorda la juga­dora. “Quan ho vaig dei­xar –hi afe­geix–no sabia si em tor­na­ria a llançar a una pis­cina, però em van aca­bar con­ven­cent i amb ajuda pro­fes­si­o­nal he pogut con­tro­lar tota la pressió; però aquest adeu és defi­ni­tiu.”

Tar­ragó admet que va aca­bar dece­buda en la final no només pel resul­tat (5-14) sinó també per l’arbi­tratge. “Aca­bar la meva car­rera asse­guda a la ban­queta amb tres exclu­si­ons va ser frus­trant, sobre­tot perquè dues van ser total­ment injus­tes. De fet l’arbi­tratge no va ser just amb nosal­tres. Hauríem per­dut igual­ment però no em va sem­blar bé el cri­teri que van fer ser­vir.” “En gene­ral –hi afe­geix– l’arbi­tratge és una de les coses que més sepa­ren el water­polo de la gent que el comença a mirar perquè sovint veus que no hi ha cap mena de cri­teri objec­tiu a l’hora de jut­jar les juga­des d’un equip o l’altre”.

Tar­ragó també con­si­dera injus­tes algu­nes crítiques a l’equip per haver per­dut de manera tan àmplia. “Arri­bava a la zona mixta i em pre­gun­ta­ven com era que havíem per­dut de tants gols. I jo: «Però si hem gua­nyat una meda­lla de plata!»”