Ningú li fa ombra
Tadej Pogacar (UAE) es posa líder de la general amb el seu primer triomf d’etapa, un final en què Primoz Roglic li acaba de fer la feina perquè remati
Exhibició al llarg de l’etapa més llarga d’aquest any de Wout van Aert, estèril
Punt d’inflexió en l’edició del 109è Tour de França, amb el vencedor de les dues darreres edicions, Tadej Pogacar, sense cap rival que li faci ombra. L’eslovè de 23 anys suma el seu primer triomf d’etapa, el setè en la seva meteòrica carrera al Tour, i avui afronta el primer final d’etapa en alt, a La Planche des Belles Filles (1a), amb un mallot groc que podria conservar fins al dia 24 a París. És el mateix lloc de la memorable contrarellotge individual (CRI) de 36,2 km en què Primoz Roglic, el 19 de setembre del 2020, va cedir el mallot groc el dia abans d’arribar a París. “Tenim un bon equip, però si hi ha una escapada llarga i ens prenen el lideratge no serà cap desastre”, deia el gran triomfador del dia, que reconeixia: “No m’esperava la victòria, però l’equip ha cregut en mi i ha fet una gran feina. Havíem preparat l’arribada i he vist que podia atacar, per això ho he fet.” De motivació no n’hi faltarà: “Hi haurà la meva família.”
El número 1 del rànquing UCI té mig minut sobre Jonas Vingegaard (1995), segon l’any passat quan els Jumbo apostaven per ell un cop Rogla es veia obligat a abandonar per les caigudes. El segon en la general el 2020 va acabar sent, precisament ahir, qui llançava Pogi en un esprint final en què Michael Matthews es veia superat pel seu amic, que fins i tot podia aixecar el peu abans de creuar la línia d’arribada per celebrar el seu doble èxit, el que consolida el seu domini en tants registres. El dia abans havia sobreviscut a les llambordes i fins i tot havia atacat en el final d’una etapa en què tots l’assenyalaven com l’home a batre. I ho feia sol, sense un equip al seu voltant. El ciclisme en què un equip dominava la cursa amb mà de ferro ha saltat pels aires des de la irrupció de Pogacar. Els Ineos, sense Egan Bernal –campió el 2019, el setè triomf en vuit anys del model de Brailsford (Wiggins, Froome quatre cops, i Thomas)–, tenen quatre homes entre els deu primers a la general, i els Jumbo afrontaven la cursa amb una bicefàlia Vingegaard - Roglic que de moment s’acaba amb Wout van Aert havent acaparat els focus en la primera setmana.
Honor?
“Esperàvem una escapada nombrosa i quan he vist que érem només tres sabia que seria molt dur. Hi he posat molta energia i he decidit seguir en honor del mallot”, deia el belga, segon en les tres primeres etapes i vencedor de la quarta, el primer dia en què duia el groc. Fins ahir, l’endemà de ser l’artífex que Vingegaard no cedís una minutada. Un esforç que Van Aert feia des de l’inici de l’etapa més llarga del Tour, amb intents de fuga en els primers 20 quilòmetres que el mateix Tadej Pogacar (UAE) ensorrava en dues ocasions. L’enèsim intent del mallot groc, aleshores acompanyat per Quinn Simmons (Trek) i Jakob Fuglsang (Israel), era el bo des del quilòmetre 81. La diferència en la segona hora –50,8 km/h de velocitat mitjana– era de 4 minuts tot i els problemes mecànics que l’obligaven a canviar de bici després del primer dels tres ports del dia (Mazures, 3a, al 87,2).
Mastegada
Fuglsang veia que aquella aventura no acabaria bé i a 65 quilòmetres aixecava el peu. A 31, el líder de la general deixava Simmons i la diferència no baixava del minut fins que quedaven 22,5. Al peu de Pulventeux (3a), a 11,1 Van Aert era neutralitzat amb 5 quilòmetres fins a dalt i, malgrat la intenció de controlar el ritme dels BikeExchange –per a Michael Matthews–, Alexis Vuillermoz (TotalEnergies) coronava amb uns metres sobre el pilot en què Tadej Pogacar es defensava amb un atac marca de la casa. El francès aguantava fins que a 1,4 quilòmetres el que quedava del pilot, estirat pels UAE, afrontava els últims metres amb Brandon McNulty fent l’últim esforç per a Pogi. Seria el penúltim, perquè a 400 metres va ser Primoz Roglic qui va donar el triomf mastegat al nou mallot groc.
