Superioritat manifesta
Segona victòria en dos dies per a Tadej Pogacar, la primera amb el groc i en el primer final en alt
Jonas Vingegaard, l’únic a atacar-lo en l’últim quilòmetre de la Super Planche des Belles Filles, es queda amb un pam de nas al final
“Tenia la meva família esperant-me a dalt de tot, era un dia realment especial: hem obert una fundació per a la recerca contra el càncer tot just avui i duc unes sabates especials per a això”, deia un emocionat Tadej Pogacar, encara esbufegant, després de guanyar l’etapa del Tour per segon dia seguit, el primer com a líder de la general i en el primer final en alt de la cursa que aspira a guanyar per tercer any seguit.
L’eslovè suma vuit victòries en la cita en què ja està marcant una època, 42 com a professional. I comença a ser remarcable que sigui Jonas Vingegaard, l’únic que l’any passat el va poder deixar enrere un –sol– dia en la muntanya, fos qui s’atrevís a atacar el groc quan a falta d’un quilòmetre –el que s’ha afegit respecte de la pujada inèdita fins al 2012– Rafal Majka, l’últim gregari del líder, li marcava amb el braç esquerre que ja podia avançar-lo perquè estava fos. En aquell moment Lennard Kämna (Bora) era l’últim reducte de l’escapada i tenia la victòria amb el final a La Super Planche des Belles Filles coll avall. Però en el tram de grava el segon en la general atacava Pogi, una maniobra que ensorrava l’alemany que afrontava els últims 3 quilòmetres amb 47 segons i que es quedava amb la mel a la boca, primer; i el danès, que es veia superat en els últims 100 metres per la superioritat manifesta en l’últim i agònic esforç del monstre de groc, després. “És un dels millors escaladors del món, té un gran equip i tota la distància que li agafi és poca”, afirmava el corredor de 23 anys sobre els 35 segons d’avantatge sobre el segon.
L’UAE sí que va exercir d’equip del líder en l’etapa d’ahir, un motiu més pel qual Pogacar tenia la victòria entre cella i cella: “Els havia de recompensar l’esforç. I a més des de fa temps que tenia aquesta etapa al cap. Per a mi és especial, volia guanyar.” L’estació de muntanya dels Vosges és el marc en què l’eslovè pispava el Tour que probablement Primoz Roglic (1989) ja no guanyarà mai, el dia abans d’arribar a París. El també eslovè, com a mínim, mai hi estarà tan a prop malgrat que ahir fos el més fort darrere els dos primers, cedint 12 segons en una rampa del 24% després de la qual, superada la línia d’arribada, els ciclistes queien a terra extenuats.
El Tour arriba aquest dissabte a Suïssa amb una etapa de perfil similar al d’abans-d’ahir. Els aspirants al triomf parcial tindran, a Lausana, la cota –3a categoria– de l’Estadi Olímpic de quasi cinc quilòmetres al 4,6 % de mitjana per disputar-se la glòria. És a la que aspiraven la desena d’escapats, onze fins que Vegard Stake Laengen (UAE) es despenjava per augmentar la protecció del mallot groc. La fuga havia costat una barbaritat i els intents fallits només feien que el ritme fos frenètic (51,6 km en la primera hora). El dia abans, l’endemà de les llambordes, havia estat la quarta etapa més ràpida de les 109 edicions, amb una mitjana de 49,376 km/h i 219,9 quilòmetres, més que les tres que la superen.
Al peu del primer dels dos ports de 3a que servien d’aperitiu per a la traca final, Lennard Kämna i Max Schachmann (Bora) seleccionaven el grup, però seria Simon Geschke qui coronaria primer les dues pujades. L’alemany del Cofidis, valent, era qui atacava primer quan la diferència ja era inferior als dos minuts. Kämna gestionava millor les forces i després de deixar enrere Dylan Teuns –el 2019 havia guanyat a la Planche des Belles Filles i té el seu nom al costat de corredors il·lustres com Chris Froome (2012), Vincenzo Nibali (14) i Fabioa Aru (17), abans que Pogacar ja hagi repetit– a 5,5 es quedava sol al davant.