Quan em van operar ja no em pesava tant tenir la cita olímpica a prop com haver-me d’esforçar al 100%, o al 200%, per arribar a un objectiu que no sé si tornarem a aconseguir com en el cicle passat. Hi estic disposada? Arriba un moment que veus que no i, a mi, m’agrada la gimnàstica però no com a companyes que tinc que les apassiona. M’agrada entrenar-me i aconseguir coses que mai pensava que seria capaç d’aconseguir, però si m’he lesionat aquest any, per què no em pot tornar a passar l’any que ve?

De fet, venia d’abans però vaig decidir aguantar fins als Jocs i, si m’havia d’operar, fer-ho després. La tenia des de l’abril o el maig abans de Tòquio i és una deformació al tendó d’Aquil·les.

Hi estava lligada però ara era externa i me la pagava jo mateixa. Cada persona és diferent de les altres i totes treballen diferents aspectes. Per exemple, hi ha una companya olímpica a Rio, l’Ana Pérez [Sevilla, 1997, campiona estatal i retirada abans dels Jocs per les lesions als turmells], a la qual només cal que li diguis que no pot fer una cosa perquè l’acabi aconseguint. Jo, en canvi, m’ho crec i no treballo les pressions per guanyar o no, perquè no soc gens ambiciosa amb el resultat. Jo treballava més que m’estaven mirant, els meus familiars i amics, i m’autoexigia molt per no decebre l’entrenadora.

Per a mi no va ser un sacrifici: he estat viatjant cap a un cantó i cap a l’altre i a casa només hi era a les nits i no soc una noia familiar, que en depengui. M’encanta passar-hi temps, però quan hi vinc de vacances se’m fa estrany i fins i tot els meus pares em deien que no els havia trucat en tot el primer mes de ser-hi. Visc tant el moment que m’oblido de parlar-hi i prefereixo quan els veig explicar-los-ho. És més dur quan et fas gran i t’adones del que t’has perdut. Quan tenia 15 anys era molt happy flowers.

En realitat soc molt gandula, amb el tema de l’esport. De seguida dic que no puc, en lloc d’intentar-ho, i sempre han estat els meus pares o les meves entrenadores o amics que m’han fet veure que podia. Soc força covarda en aquest aspecte, però a la vegada tossuda, i quan veig que puc hi vaig a mort. Soc peculiar i quan he tingut un objectiu he lluitat per aconseguir-lo, però abans m’han hagut d’espavilar perquè com que visc tant les emocions se m’ha d’aturar i calmar-me. En les competicions, per exemple, ho passava malament perquè no m’agradava i, en canvi, en els entrenaments no: soc molt sociable i si m’agrada competir és per veure gent, les que serien rivals, que normalment no veig. Em passava les competicions animant-les fins que arribava el meu torn.

M’he adonat que a la vida s’ha de ser molt feliç, tenir molta paciència perquè les coses mai surten com una vol i si no ets feliç fent el que vols no val la pena. Ho he passat malament moltes vegades però m’ha aportat coses bones i gràcies a això soc qui soc. Sé que també podré superar obstacles en la vida que altres persones no podran superar. Si he passat una lesió en un ull que no sabia si podria tornar-hi a veure perquè gairebé em vaig trencar el nervi òptic i hi veia doble i no sabia si tornaria a fer gimnàstica, he passat la pandèmia i he anat als Jocs, puc superar qualsevol cosa... És això: ser tossuda i ser feliç.

Vull estar-hi a prop, però de moment necessito desintoxicar-me de l’esport. Sé que mai me n’allunyaré i em vull dedicar a organitzar competicions de gimnàstica artística i que es vegin més, no com el futbol, que és impossible, però que la gent sàpiga que es fan i tinguin ganes de veure-les encara que no hi tinguin un familiar o un amic.

No sé com ha passat però n’estic encantada. Fins i tot em fa molta il·lusió que aconsegueixin els seus objectius i que es vegin. El futbol no m’agrada ni m’apassiona, però m’agrada que arribin tan lluny. Hi ha hagut un canvi i les dones cada vegada tenim més ganes de fer esport, que se’ns vegi, que se’ns escolti i que la gent valori que hi deixem la pell.