El 8 d’agost del 2012 és una data especial per a l’esport català i inoblidable per a Joel González (Figueres, 1989), que demà fa deu anys va aconseguir el títol olímpic de taekwondo en la categoria de menys de 58 quilos. “Sempre hi ha un moment”, diu l’empordanès, que fa un parèntesi a la seva feina de director de l’oficina d’atenció al jugador del FC Barcelona –hi va entrar el setembre del 2021 rellevant Pepe Costa, que marxava de bracet amb Leo Messi a París– per recordar l’efemèride i tot el que va venir després, fins avui.
La data la tenia controlada? Quin record en té, deu anys...
Jo? I tant! El 8 d’agost és una data que no oblidaré mai. Sobretot el que més vertigen em provoca és recordar que en aquell moment no ho veia fàcil, perquè m’entrenava molt i vaig posar-hi el meu 100% i fins i tot el 200 per aconseguir els meus objectius. Però amb el pas del temps, amb lesions i contratemps, veig que el que vaig fer va ser molt gran i jo mateix em pregunto com vaig ser capaç de fer un cicle perfecte. Em causa molta alegria. Sé que ha passat molt temps i tot i així em segueix provocant un cert neguit veure què vaig ser capaç d’aconseguir. Ara ja he deixat el taekwondo i tinc una altra vida, però tot allò va ser impressionant.
Ja havia estat campió del món dos cops i era número 1 del rànquing mundial..., no va ser una sorpresa. No guanyar hauria suposat un daltabaix?
Tenia clar que havia fet un cicle quasi perfecte, amb uns 70 combats en què potser en vaig perdre només un, com a molt. Jo hi anava amb totes les ganes i tota la il·lusió, sabent que era molt probable que guanyés. I també que no seria ni la primera vegada ni l’última que en uns jocs olímpics el que hi arribava com a gran favorit al final acabava sense guanyar. La final olímpica la vaig fer també contra un campió del món [el coreà Daehoon Lee, amb qui no s’havia enfrontat mai perquè competia en menys de 63 kg i en els Jocs els pesos s’ajunten de dos en dos]. Ni m’ho vaig plantejar, sí que havia d’anar a totes i guanyar.
Del moment que guanya, quina imatge li ve a la memòria?
Sobretot recordo que no volia que passés el temps, estava gaudint una cosa màgica i el que em passava pel cap era que ho havia de gaudir, perquè mai més podria tornar-ho a viure. Ser campió olímpic és cada quatre anys i la primera vegada és única: no volia que s’acabés aquella nit. Veure els elogis, com has posat el teu nom a la història... Recordo que no volia que passés el temps i s’acabés aquell dia.
Si em diu que ara ho recorda amb vertigen, en aquell moment, que tenia 22 anys...
Jo sempre m’entrenava amb l’objectiu de guanyar i hi posava tota la meva fe i energia. Quan acabava, aquell dia ho gaudia i la setmana següent tornava als entrenaments per preparar l’objectiu següent. El campionat següent després dels Jocs és quan em vaig trencar el genoll, i allò sí que va ser un cop dur.
La seva carrera potser va començar pel millor i després li va tocar viure la cara més amarga de l’esport, amb les lesions?
El passat, ara que fa deu anys, et fa veure que tot el que he lluitat ha valgut molt la pena. Sí que et queda un regust agredolç perquè m’hauria agradat poder seguir més temps en un nivell alt, però també és veritat que al final t’has de retirar. I també t’adones que el taekwondo tampoc et permet viure gaire temps. Com ja veus, estic treballant, d’una cosa que m’agrada, però ho he de fer. T’obliga a jubilar-te, sense voler, amb 30 anys.
Dels Jocs, ara que se celebra el trentè aniversari de la cita de Barcelona i havent estat en dues cites, què destacaria?
Sobretot el rebombori que es genera. A banda del mundial de futbol, o potser ni aquest, és l’esdeveniment més important en el món de l’esport. La importància que li doneu els mitjans de comunicació, la que li donen els governs..., tothom! Tu ets allà i és espectacular estar amb tota la gent, conviure-hi aquells dies. Però el que més em va impactar és la notorietat que genera. Jo havia estat campió del món i no ho sabia ni la meva veïna. És trist, però és la realitat. El que es genera al seu voltant és el que més em va impactar.
L’exemple de la veïna val per les recepcions quan torna, suposo.
Al final, al voltant d’una medalla olímpica es generen moltes coses i la gent veu que has lluitat pel teu país i que has pogut guanyar. Et feliciten pel que has fet, i a mi això és el que més goig em provoca. Encara avui em segueix aturant gent que diu que va veure el combat i em felicita. Per mi això no té preu i és una cosa que en aquell moment potser no, però que ara mateix m’emociona.
Quin valor li dona al bronze de Río, vist amb perspectiva.
Li dono molta importància perquè entremig em vaig operar el genoll, vaig passar una època molt dolenta amb les lesions aquells quatre anys i, tot i així, vaig lluitar i hi vaig ser. Semblava que ningú creia en mi, que pogués guanyar una altra medalla. I em vaig aconseguir classificar. I, després, poder tornar a uns Jocs i tornar al podi, per mi va ser el premi a la constància que mai m’hauria imaginat. El més fàcil era pensar que la medalla ja la tenia, que hi havia hagut el tema del genoll i que tampoc passava res, que venia gent jove amb empenta... Però vaig voler-ho fer, sí o sí, i va sortir.
Vostè en tot moment hi creia?
Vaig tenir la sort que la meva família no em va fallar en cap moment. La gent que m’envolta i que m’és més propera sempre em va fer costat i em sentia molt acompanyat. Sabia que si fallava era perquè no hi havia pogut arribar, no per no haver-ho intentat.
S’havia referit molts cops, abans de retirar-se, a una certa por al buit. Un cop ho anuncia, passen un parell de mesos fins que s’incorpora al Barça. Com es viu aquesta transició?
Si m’ho preguntes a mi, et contesto que bé. Però si ho demanes a la meva parella i els meus amics, segurament et diran que insuportable [riu]. No sé si és perquè estressa, l’obligació de deixar el que has fet sempre... És molt complicat trobar una motivació, després. Entres a formar part d’un món laboral que estem veient que és molt complicat, tothom està molt ben preparat i els esportistes, al final, sortim amb experiència zero en segons quins àmbits. És complicat, passes a ser el centre d’atenció en el teu esport a haver de fer una altra cosa.
En el seu cas no li va malament.
He tingut la sort de parlar amb el Barcelona i veure que encaixava perfectament en els seus plans. N’estic molt content, no em puc queixar, i estic aprenent-ne molt i treballant molt. Donem un servei molt important.
Al final, se li valora l’experiència esportiva sense venir del món del futbol i estar-ne intoxicat, si em permet? O la preparació acadèmica? Perquè, no ho oblidem, té un doctorat ‘cum laude’ en criminologia per la UCAM.
És evident que al final va ser la suma de tot. El caràcter i saber com funciona un vestidor i el dia a dia d’un esportista els encaixava molt. També vaig treballar a la UEFA i a LaLiga i tenia aquest perfil acadèmic que crec que van intentar provar, i ja fa un any que hi soc. I crec que ells n’estan molt contents, igual que jo. Diria que va ser agafar una persona que té l’experiència i que no té por, d’una banda, i que quan em van conèixer els vaig encaixar molt bé per aquesta vessant formativa, de l’altra. I per això crec que hem encaixat tan i tan bé.
Com va anar el seu ‘fitxatge’?
Va ser una conversa d’amics, de què faria en un futur, i dir-los que potser tiraria cap a la UEFA i explicar-los tot el que havia estat fent aquests darrers anys els va sorprendre. I quan els ho vaig exposar em van demanar el currículum i em van dir que potser seria millor que em quedés per aquí. A mi em va semblar perfecte: sempre he estat del Barça i marxar ves a saber on podent viure a Barcelona, a la teva terra i on sempre has volgut estar, i a més a més amb el club de tota la teva vida... Tot es va alinear: van trobar la responsabilitat fent-me director d’aquesta oficina d’atenció al jugador, per la confiança que tenen en mi i perquè saben que puc treure molt profit al fet d’ajudar-los.
Es tracta d’això, de ser-hi de seguida tan bon punt tenen una necessitat?
És una línia que en un futur, crec i espero que no molt llunyà, volem seguir en totes les seccions. I el que volem i intentarem és fer un gir de 180 graus a tot allò que són problemes que poden tenir quan es troben fora del terreny de joc. A vegades quan es fitxa un jugador no sap on és la millor zona per anar-hi a viure o dur els nens a l’escola. Hi ha mil coses del dia a dia que ells no poden fer, com anar al mig de la Rambla a comprar ves a saber què. O a una comissaria a fer un NIE. I no perquè no puguin, que fer-ho ja ho poden fer, sinó perquè seria impossible, s’hi generaria un guirigall... Mirem de fer totes aquestes tasques i ajudar-los sobretot a tenir solucions i no problemes que després es veurien reflectits en el terreny de joc.
LaLiga i el frec a frec que mantenen amb Javier Tebas des de fa temps, vostè que hi ha treballat, hi pot intervenir en un moment determinat o són parcel·les que no es relacionen?
Tal com dius no hi ha relació entre elles, però, només faltaria, sempre que estigui a les meves mans ajudar ho faré. Però ni en sé res ni m’ho han demanat.