La campiona infinita
Serena Williams es retira amb tots els honors i amb l’etiqueta de millor jugadora de tots els temps després de transcendir quatre dècades en el circuit en què va debutar el 1995 i d’haver alçat títols de gran eslam de dos segles
Un darrer títol a casa hauria estat màgic i hauria fet embogir els vips que es van citar a Flushing Meadows per acomiadar-la i els milers de seguidors entregats que es van aplegar a l’Arthur Ashe per encoratjar-la i per assistir a un final de trajecte històric, però el context és el que és i no l’ajudava. Gens ni mica. Amb set partit jugats en tot l’any i a punt de fer 41 anys –el dia 26–, el 24è i maleït gran eslam s’entreveia com una gesta heroica, inabastable, fins i tot per a la grandiloqüent Serena Williams (Saginaw, Michigan, 1981), campiona de tot desafiant el temps després d’un debut prematur amb 14 anys en el circuit WTA el 1995 en un torneig al Quebec i la dona que acumula més premis en metàl·lic de l’esport femení, amb un balanç de 858 victòries i 156 derrotes. Amb les llegendes, però, mai no se sap. I el triomf contra l’estoniana Anett Kontaveit, número 2 del món, en la segona eliminatòria, va alimentar la possibilitat d’un final propi de Hollywood. Sigui com sigui, l’australiana d’origen balcànic Ajla Tomljanovic, ferma i que mai no es va distreure malgrat la tensió de sentir més de vint mil ànimes entregades a la seva rival en una litúrgia mística, va tenir l’honor de posar punt final a la carrera de la millor jugadora de tots els temps, una icona que sovint ha traspassat l’àmbit esportiu.
Inici: pistes públiques
L’idil·li de Serena amb el tennis va néixer a les pistes públiques del modest i perillós comtat de Compton (Los Angeles), un escenari gens convencional. Es va iniciar modelada pel seu polèmic pare, Richard, entrenador també de la seva germana Venus, i ara exclòs del cercle familiar i del focus mediàtic arran de la separació de la seva mare. Serena, de fet, el va obviar, premeditadament, en el seu emotiu discurs final. Sigui com vulgui, va ser un equip de treball nascut de la modèstia i que va trencar els esquemes elitistes sovint associats a aquest esport.
Fidel als seus principis, Serena va exhibir el seu caràcter guanyador fins al darrer alè del seu darrer duel salvant cinc pilotes de partit que van fer embogir la parròquia. Mentre la seva mare feia esforços paradoxals per no adormir-se a la llotja –les càmeres, cruels, quan van veure que els ulls se li tancaven, la van perseguir enjogassadament–, el món somiava encara en un cop de teatre inversemblant. El darrer miracle d’una Serena millorada, ràpida, rejovenida. “Potser m’hauria d’haver preparat molt abans.” Tant se val. Res no entela la carrera d’una jugadora superlativa que el 1999, en el mateix escenari, havia guanyat, amb disset anys, el seu primer gran eslam superant en la final la suïssa Martina Hingis. El 2017, dues dècades després, a Austràlia, va celebrar el seu darrer gran eslam.
Rebel i transgressora
Amant de la diversitat, que ha proclamat als quatre vents, Serena ha esdevingut un símbol de rebel·lia davant del racisme. La van insultar en la final del 2001 a Indian Wells i va estar tretze anys sense jugar-hi. El 2017 va abandonar les pistes per ser mare i va tornar, perseverant, perseguint el somni ara ja esvaït del 24è gran eslam. També ha destacat en el pla estètic, amb la seva transgressora i desafiant roba esportiva dissenyada per ella mateixa. “Soc Serena, vull ser única.”
LES DADES
Cinc cops campiona del Masters i gran jugadora de dobles
Campiona cinc vegades del Masters (2001, 2009, 2012, 2013 i 2014), ha guanyat 73 títols WTA i ha estat durant 319 setmanes al capdavant del rànquing –cinc cops número 1 a final de curs–, només superada per Steffi Graf (377) i per Martina Navratilova (332). També apareix en el palmarès dels Jocs. El 2012 va ser campiona individual a Londres i va completar el Golden Slam en anys alterns –els quatre grans eslams i els Jocs–, tot i que l’única que l’ha segellat de manera ortodoxa en un mateix any és Steffi Graf (1988). Serena també llueix la distinció honorífica en dobles i és l’única amb el doblet. De fet, ha estat una gran jugadora en la modalitat, amb 14 títols de gran eslam amb la seva germana Venus. També n’atresora dos de dobles mixtos amb el bielorús Max Mirnyi. A més, és campiona de la copa Federació (1999) i de la copa Hopman (2003 i 2008). Els seus cops contundents, amb un servei estratosfèric, una dreta intimidadora i la força mental dels elegits, passen a la història per la seva qualitat i per la seva longevitat, amb divuit anys entre el primer gran títol i el darrer.
