Una declaració d’intencions
Pogacar recupera 8 segons a Vingegaard amb un atac molt agressiu a 400 metres de l’arribada al Grand Colombier, on Kwiatkowski s’endú l’etapa. El Tour, als Alps fins dimecres
Tadej Pogacar ha ha fet tres atacs seguits en què ha escurçat temps a Jonas Vingegaard des que va perdre un minut a Laruns, i ara hi ha nou segons de diferència en la general abans de la doble entrega alpina, avui i demà, amb ports encadenats. Un perfil que s’adapta millor a les característiques del danès, menys explosiu que l’eslovè. Pougi va esperar-se a 400 metres per marxar com un coet cap a meta i encara se li va fer llarg perquè la seva potència va ser tant exagerada que el mallot groc encara va tenir temps per refer-se i impedir que la diferència fos més gran. Això sí, amb l’eslovè tercer a meta els quatre segons es van doblar amb els quatre de bonificació. Pogacar n’ha acumulat 30, 19 més que el darrer campió.
La CRI de 22 km de dimarts –té 650 m de desnivell perquè al f inal hi ha un port de 2a, de 2,5 km al 9,4%–, l’endemà de la segona jornada de descans, pot ser fins i tot més desequilibrant perquè el final pica cap amunt. El Tour encara es queda als Alps fins dimecres, quan hi ha l’etapa reina, de Saint-Gervais Mont Blanc a Courchevel, amb el coll de la Llosa (HC) a sis de meta i amb bonificació .
Velocitat
La baixada del coll de la Joux Plane (HC) marcarà el desenllaç, avui. Una qüestió de velocitat, com la que van haver d’imprimir els 20 membres de l’escapada del dia, ahir, perquè en la primera hora es van recórrer 52 quilòmetres. L’UAE va ser qui va agafar les regnes al pilot, amb totes les mirades centrades en Pogacar, que va fer la darrera ascensió en 44:01, 1:49 menys que quan al 2020 va guanyar la primera etapa que s’acabava al Grand Colombier superant el seu compatriota i llavors líder de la general, Primoz Roglic. També en l’edició del 2020 Michal Kwiatkowski va aconseguir la seva primera victòria al Tour, al setembre i de bracet amb Richard Carapaz, aleshores a l’Ineos. El polonès (1990), que era qui tallava el bacallà a la carretera quan l’equip britànic encadenava victòries al Tour en l’anterior dècada i que té en el seu palmarès el mundial (2014), l’Amstel (2015 i 22), la Milà Sanremo (2017), l’Strade Bianche (2014 i 17) i la Clàssica de Sant Sebastià (2017), va agafar uns metres en un revolt pujant quan al cap de cursa hi quedaven cinc homes, a manca de 12 quilòmetres. A 10 disposava de mig minut respecte dels més immediats perseguidors, també en l’escapada i més de tres respecte del pilot, que conduïa Marc Soler. El vilanoví, Grossschartner i Majka anaven marcant la pauta en el grup de favorits, amb Sepp Kuss com a únic acompanyant de Jonas Vingegaard, sempre atent a la roda de Tadej Pogacar.
Kwiato va passar per la pancarta dels darrers cinc quilòmetres amb una diferència que s’acostava als dos minuts i mig i, a meta van ser 50 segons. Tot perquè Adam Yates va ser qui va accelerar el ritme i, a menys de mig quilòmetre, el doble vencedor del Tour va encendre la metxa del seu propulsor i va aconseguirseparar-se del darrer guanyador, que, això sí, va saber refer-se i acabar retallant-li la distància que havia perdut inicialment en un escenari poc propici per al seu estil.