L’altra cara del Galibier
Tast d’alta muntanya en el Tour, fins al Tormalet el dia 13, l’endemà que Girmay fos el primer eritreu que guanya una etapa i Carapaz, el primer equatorià a posar-se el mallot groc
El Tour s’acomiada avui d’Itàlia i ho fa havent començat per primer cop des del país transalpí i també per primer cop amb un equatorià, el vencedor del Giro el 2019 i or olímpic de ruta a Tòquio, Richard Carapaz (EF), liderant la general. El corredor de Carchi (1993) és el 25è capaç de liderar les tres grans, un selecte club que tenia en Primoz Roglic i Chris Froome els darrers membres a entrar-hi. És clar que si per alguna estrena serà recordada l’etapa d’ahir, la més llarga d’aquesta 111a edició, és per la de Biniam Girmay (Asmara 2000) a Torí, un esprint en què l’eritreu de l’Intermarché, que ja havia guanyat la Gant-Wevelgem fa dos anys i que corre el Tour per segon cop, era el primer corredor negre a guanyar una etapa en la cursa més important del món. Els sud-africans Daryl Impey el 2019 (novena) i Robert Hunter el 2007 (onzena) havien obert el camí triomfant d’Àfrica en el Tour.
La caiguda a 2,3 km de l’arribada en què es va veure implicat Jasper Philipsen i la majoria de corredors de l’Alpecin –no hi era Mathieu van der Poel, que havia punxat poc després d’entrar en la zona de seguretat establerta en els últims cinc quilòmetres– va fer miques les jerarquies entre els velocistes, que tenien la primera oportunitat després de passar-les magres en les dues primeres etapes, amb més o menys muntanya. De fet, només Fabien Greille (TotalEnergies) en solitari, i després de quatre hores a una velocitat mitjana de 39 km/h, trencava la monotonia quan faltaven 66,5 quilòmetres i un dels tres ports de 4a categoria: Sommariva Perno, coronat a 49,4. El corredor del Loira (1994) mai va arribar a superar el minut d’avantatge i seria neutralitzat, amb el premi a la combativitat més clar i alhora senzill de determinar des que s’entrega, a la sortida de Carmagnola quan faltaven 28,5 km.
Tadej Pogacar (UAE), que va cedir el groc en creuar la línia d’arribada al darrere de Carapaz –ells dos, Evenepoel i Vingegaard estan empatats a temps–, té un record amarg del Galibier. El 13 de juliol de fa dos anys, Jonas Vingegaard li prenia el primer lloc de la general i li impediria sumar el tercer Tour en una etapa reina en què l’eslovè, sol contra tots els Jumbo –encara amb Primoz Roglic, que inicialment n’era el cap de files–, va caure a la trampa que li havien preparat responent a tots i cadascun dels atacs que rebia dels homes de l’equip neerlandès, que no van cessar fins a derrotar-lo. El danès aconseguia posar-se líder per primer cop amb 2:16 respecte a Romain Bardet, que ho va fer aquest dissabte, i 2:22 respecte a Pogacar, que l’any passat no va poder impedir que Vingegaard repetís per la caiguda que va protagonitzar en la Lieja-Bastogne-Lieja, quan, com ha fet aquest 2024, corria desencadenat. Ara l’UAE té un gran equip al voltant, aquesta vegada el Galibier es puja pel costat més fàcil (Briançon), que tot i així és hors categorie, amb 23 km al 5,1% per arribar als 2.642 m i, fins al Tormalet dissabte de la setmana que ve (etapa 14), no hi torna a haver alta muntanya.