‘Pogi’ i la taula del tres
Ciclisme. Tadej Pogacar serà proclamat vencedor del Tour per tercer cop, en la CRI final a Niça, en què és favorit, l’endemà d’assolir la seva cinquena victòria d’etapa en aquesta edició
Tadej Pogacar (UAE), que el 2020 va guanyar el seu primer Tour a París el dia abans de celebrar els 22 anys (21 de setembre), suma aquest 21 de juliol a Niça la tercera victòria en la cursa, que en la seva 111a edició no s’acaba a la capital francesa per primer cop. Ho fa, l’eslovè, l’any que ha guanyat el Giro en el seu debut a la cursa rosa, en què va sumar sis triomfs d’etapa i en va ser el líder des del segon dia. La mitja dotzena de victòries és el que té a l’abast Pogi, el gran favorit a la victòria en una darrera contrarellotge que no té res a veure amb el desenllaç del 1989, quan també en l’últim Greg LeMemond (Lakewood, 1961) va guanyar Laurent Fignon per 8 segons i després dels inoblidables 24,5 km que tenia el nord-americà per remuntar els 50 segons de desavantatge al francès (1960-2010).
A casa
Pogacar, que aquesta tarda serà l’últim a baixar per la rampa de sortida a Mònaco (18.45 h), on viu i coneix fil per randa les carreteres on ha triomfat les darreres hores –divendres i ahir– va aconseguir la 82a victòria d’etapa de la seva carrera, la 16a al Tour i la 25a en una gran. I ho va fer establint un altre rècord d’ascensió perquè deixa el del coll de la Couillole en 39:15, 2:35 menys que Richie Porte (2017), en una pujada en què va deixar fer a Remco Evenepoel i a Jonas Vingegaard; a qui abans de quedar-se amb ell al capdavant en solitari només va passar-li un relleu mentre anaven atrapant els corredors que havien estat en l’escapada. El mallot groc va deixar el danès, que fa dos anys sí que va comptar amb un gran equip al seu voltant –Primoz Roglic n’era el líder inicial– i la inestimable col·laboració de Pogi, que va voler respondre a tots els atacs ell sol contra el conjunt neerlandès– a diferència de l’any passat, quan l’eslovè va arribar condicionat per la caiguda a l’abril, molt menys greu que la del dorsal 1 al País Basc, això sí; amb la mel a la boca amb un canvi a 200 metres de meta quan s’havia posat al davant a 500 per jugar-se la victòria.
Els punts
Richard Carapaz (EF) ha arribat tan fi a l’última setmana que després de dur el groc en la primera –Romain Bardet (DSM), que avui corre el Tour per últim cop, va ser el primer a posar-se’l i només tres corredors (Buitrago al Giro un dia) l’han dut aquest 2024 en una gran, Pogacar a banda– acaba amb el mallot de la muntanya que l’eslovè sí que va guanyar al Giro. L’or a Tòquio se’l va assegurar en el penúltim port d’ahir –un segona i tres primeres, per aquest ordre– en una fuga en què també hi era Marc Soler (UAE), després de contactar-hi en el primer descens i havent treballat per enfonsar-la. També hi havia Bardet i Enric Mas (Movistar), que es quedava sol amb l’equatorià: 2:15 d’avantatge a 10 km. Aleshores, els Soudal estiraven el que quedava de pilot perquè Evenepoel –va guanyar la primera CRI i puja al podi en el seu debut– pogués atacar Vingegaard a 6 km, però el danès va contraatacar amb el mallot groc a roda per arribar al cap de cursa a falta de 2,6 i fer un altre 1-2.
