L’any de Tadej Pogacar
‘Pogi’ recupera l’hegemonia que li va discutir Jonas Vingegaard i es converteix en el primer corredor del segle XXI que enllaça Giro i Tour
L’eslovè, insaciable, suma la tercera victòria d’etapa en els últims tres dies, la CRI de Niça
Instal·lats en la permanent excepcionalitat que ens ha tocat viure, aquest dilluns hauria de ser el dia que s’acaba l’estiu –blue Monday, l’autèntic dia més trist superant de llarg el de la campanya de màrqueting d’una agència de viatges que el va situar al tercer dilluns de gener–, perquè les bicis arriben a París. Però com que en l’any que la sequera s’ho havia d’endur tot per endavant, quan amb prou feines hem recordat què és una onada de calor i a més ahir va ploure de valent a bona part del país, veure Tadej Pogacar recuperar la victòria en el Tour, quan fa quatre anys al setembre ens feia entrar en una nova dimensió, allibera i reconforta.
L’eslovè de l’equip dels Emirats, que divendres sortia a disputar l’etapa reina dels Alps –ja havia guanyat la dels Pirineus– amb tres victòries, líder de la muntanya i amb 3:11 i 5:09 d’avantatge en la general respecte de Jonas Vingegaard (Visma) i Remco Evenepoel (Soudal) respectivament, tanca la 111a edició de la cursa més important del món amb tres triomfs seguits i es converteix en el primer corredor del segle XXI a guanyar el Giro –hi debutava i el va liderar de l’etapa 2 fins a Roma– i el Tour el mateix any. L’anterior era l’enyorat Marco Pantani, el 1998, i, abans, Miguel Indurain, l’últim campió de cinc Tours seguits –els de Lance Armstrong van quedar en blanc.
El calendari
El 2024 havia de ser l’any més disputat en el Wolrd Tour amb el fitxatge de Primoz Roglic pel Bora –Red Bull des de la sortida a Florència el dia 1 d’aquest mes– i Pogi i Vingegaard havent de desfer l’empat a dues victòries en el Tour, amb l’anunci que Remco Evenepoel hi debutaria. El camí escollit per Pogacar, apostant per córrer menys clàssiques –fa un any, es va lesionar a l’abril–, debutar en el Giro i arribant-hi amb el seu passeig per la Volta a Catalunya amb exhibicions dia sí dia també com ara al Berguedà, Vallter i Montjuïc mateix –té les tres curses per etapes més antigues del calendari el mateix any, com el navarrès el 1992–, esdevindria crucial, també; per la múltiple caiguda dels altres tres astres al País Basc el 4 d’abril. I si el Tour no s’acaba a París després de 110 vegades i ho fa a la Costa Blava on té la residència Pogacar? Tres de tres els últims dies, ahir amb el millor parcial en cada punt intermedi i rebaixant el que abans havien establert Evenepoel –guanyador de la 1a CRI i millor jove– i Vingegaard. 23:07 a la Túrbia (2a categoria al quilòmetre 11,2 i a 480 m), 51:36 al coll d’Esa (17,1 a 335) i 1:04 i 1:28 a la plaça de l’Île de Beauté (28,6) per poder-ho començar a celebrar abans de meta.
Richard Carapaz, el més combatiu i Mark Cavendish acaba l’últim
B. S.
Richard Carapaz (EF) és, entre els vots d’un jurat i dels aficionats, el més combatiu d’aquest Tour. L’equatorià, que no podrà defensar l’or olímpic perquè la seva federació només té una plaça i du Jhonatan Narváez (Ineos), és el primer líder del Giro i l’únic, a més, de Pogacar. El groc per primer cop, afegir-se al club de vencedors en les tres grans (110è), que també ha liderat, i ser el combatiu en dues etapes (15 i 19), els mèrits. Mark Cavendish, que la primera setmana va desempatar amb Eddy Merckx en nombre de victòries al Tour (35 el manx), acaba l’últim de la general –141è a 6h23:11– perquè començava segon per la cua amb 1:03 de marge respecte del seu company a l’Astana, Davide Ballerini, que obria el ball en la CRI i li trauria 1:28. Cav (1985) ha disputat el Tour 15 cops i l’ha acabat en 8 i deixa un rècord a l’abast de Pogacar (1998), que en 5 presències –2 segons llocs en la general (2022 i 23)– n’acumula 17. Cavendish en duia 15 abans dels 26 anys i el caníbal (1945), 14 quan ja havia guanyat 2 dels seus 5 Tours.
