De la sorprenent plata de Londres a l’or olímpic de París
Waterpolo. Les catalanes Maica García, Laura Ester i Anni Espar, i la madrilenya Pili Peña, són les úniques supervivents d’aquella estrena en els Jocs del 2012 i ara han tocat el cel a la capital francesa
Les catalanes Maica García (33), Laura Ester (34) i Anni Espar (31) i la madrilenya Pili Peña (38) són les úniques supervivents d’aquell equip iniciàtic que ara fa dotze anys va sorprendre tothom amb la consecució de la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Londres. Ahir al migdia van aterrar a l’aeroport del Prat sense acabar de tocar de peus a terra. Encara són a dalt d’un núvol, intentant assimilar que, després de les plates de Londres i Tòquio, ara ja són campiones olímpiques. La tercera final va ser la bona i van tocar el cel amb un partit per emmarcar contra Austràlia (9-11). “Aquesta medalla ho suposa tot. Estic pletòrica. Era la cirera que em faltava i continuo encara en un somni. Necessito temps per assimilar-ho. Cada vegada que miro la medalla l’haig d’agafar, de tocar. Estic superfeliç”, repetia Maica, determinant com sempre en la posició de boia i autora de gols decisius, especialment en la semifinal contra els Països Baixos, resolta en els penals, i en la final contra Austràlia.
Ahir, amb l’expedició d’arribada, no hi havia la portera Laura Ester, que des de la banqueta –la majoria de partits els va jugar Martina Terré (21) de titular– va viure molt emocionada el desenllaç de la final, sense poder reprimir les llàgrimes, i que va demanar permís per avançar la tornada per desplaçar-se al poble de Peñaparda (Salamanca), d’on és originària la seva mare. Ester, com les altres tres jugadores de l’equip de Miki Oca que superen les tres dècades, ha viscut i gaudit intensament la seva quarta participació olímpica. Ara, amb calma, tindrà temps per meditar el seu futur després d’haver tancat una etapa de catorze temporades al CN Sabadell.
Maica recordava ahir el procés de creixement d’una selecció que el 2012 s’estrenava en uns Jocs fins que, tres cicles olímpics després, ha arribat al cim. “D’un equip a l’altre, ha canviat l’experiència i la veterania, perquè el 2012 totes érem debutants. Ningú havia viscut uns Jocs. Era el primer cop que la selecció espanyola s’hi classificava i ho vam viure com un premi. Realment no aspiràvem a l’or i la plata va ser com un premi per a tota aquella generació. També ho vam gaudir moltíssim. Ara som molt conscients de l’equip que tenim. S’estan fent molt bé les coses, hem treballat molt bé i ens mereixíem aquest or”, sentencia. Anni Espar també obria el focus i remarca l’evolució que ha viscut aquest esport al país i en l’àmbit internacional: “Només cal mirar els clubs i comprovar les nenes que juguen avui a waterpolo, i les que ho feien dotze anys enrere. El creixement ha estat exponencial. A més, el waterpolo també ha canviat molt. Tot ha millorat; els sistemes d’entrenament, la manera d’analitzar els rivals... Són petites coses, petits detalls que fan la diferència.” Tant Maica com Anni coincideixen que l’aposta dels clubs catalans pel waterpolo ha estat clau en aquest creixement. Només cal recordar que l’Astralpool CN Sabadell ha conquerit aquest curs la seva setena Champions, mentre que el CN Sant Andreu va ser tercer; el CN Mataró, quart, i el CN Terrassa va quedar a les portes de la fase final.
El factor emocional
Maica va signar el 7-11 que va dictar sentència en la final olímpica i, mirant cap a la grada, repartia petons exterioritzant la seva felicitat. “Després dels Jocs de Tòquio, sense espectadors i a porta tancada, aquí l’afició ha estat impressionant. Mai havia jugat amb 15.000 persones a la grada. Ha estat un somni i la celebració dels gols, de les aturades i de tot el que fèiem ha estat magnífica. Hi ha hagut molta unió i comunicació en l’equip. Han estat uns Jocs emocionament molt intensos.”