He intentat que sigui més protagonista, més agressiva. Li he canviat una mica el servei, retallant-lo una mica. El que vull és que agafi estabilitat en el dia a dia, que és el que la porta a ser més regular, com ha demostrat en aquests sis últims mesos, gairebé totes les setmanes en les eliminatòries finals. És una jugadora nascuda per ser-hi. No sé si un gran eslam, però estic segur que algun títol més alt que un 500 l’acabarà guanyant.

És una de les coses que ha millorat, perquè venia d’una lesió de nou mesos i encara que estiguis recuperat no acabes d’estar al cent per cent. Fins a Roma, que es va infiltrar per segon cop, seguia tenint molèsties. Al torneig d’abans de Wimbledon ja li vaig veure un canvi molt gran. Té molta potència i quan està bé de cames el joc flueix.

Sí, perquè fins que ell no va tornar, el dia a dia era amb molèsties a l’esquena. Antona va tornar després de Roma, que és quan hi va haver el canvi més gran en el seu físic i el seu treball era constant.

Fins fa tres anys jo jugava al circuit masculí. I no dominava el femení tant com ara. Aleshores, m’ha aportat saber gestionar millor la jugadora, entendre que la dona té el període i que sovint és més variable emocionalment. Després, jo soc tranquil i no ho porto diferent que si portés un altre jugador o jugadora. La conec des que tenia vuit anys i no se’m fa complicat dir-li el que crec.

Tenia pensat anar als Estats Units a fer d’entrenador per formar-me, i abans de marxar vaig entrenar una jugadora durant un mes. I vaig anar a Miami i abans de tornar vaig anar a veure la Paula, que jugava allí contra Rybakina. Allà, no tenia entrenador. Jo, sincerament, ho desconeixia. Em va dir si la podia ajudar en els següents deu dies i li vaig dir que és clar que sí.

Sí, però per la meva manera de ser, mai m’ha impactat una pista gran, ni moltes coses. Potser perquè la conec des de fa molts anys. Des del primer dia i tot i que temps enrere havia entrenat amb ella, em va sorprendre molt el nivell que té.

I tant. Tot i que és veritat que el tennis femení està millorant molt i si baixes qualsevol et pot sorprendre. Hi ha sis o set tennistes d’un nivell altíssim com Swiatek, Sabalenka, Pegula, Rybakina... És cert que dins d’aquest grupet Swiatek i Sabalenka fins ara han destacat.

Totalment. Jo ho vaig viure com a tennista, però a un altre nivell, evidentment. És una situació diferent de la d’altres esports.

Els jugadors són molt intel·ligents i saben quan t’han de dir les veritats. Si t’espremen al màxim, tu com a jugador ho saps. També he après una cosa. Dels primers sis mesos, que no guanyàvem tants partits, als següents sis mesos, en què sembla que siguem els millors, no ha canviat res. Ni quan va bé està tot tan bé, ni quan va malament ets el pitjor del món.

En una conferència a Màlaga em preguntaven què em suposava més avantatge, haver estat jugador o conèixer la Paula des de petita. Li vaig respondre que ser jugador. Jo sabia quines mirades podia fer, quins comentaris. Si no ho has viscut, pot ser que no ho entenguis. Jo, per exemple, vull que sigui més agressiva, i entenc que en un 4-4 o un 5-5 pot ser que no hi jugui tant. Sempre li dic que prefereixo que tregui la tensió que no pas que la retingui.

Treballarem molt la base física. També que sigui més agressiva, que pugi més a la xarxa i que millori el percentatge de servei. És molt completa. Es tracta de petits recursos per ser millor.

És la diferència entre els grans tennistes i gent com jo, per exemple, que no m’agradava jugar a la central del Godó.

N’és un, tot i que és cert que quan veus gent com la Paula t’adones que tenen alguna cosa que ja la porten a dins. Són gent que es porten al límit entre ells. Com vam veure en el partit de la Billie Jean King entre la Paula i l’Iga Swiatek, i allí és on veus la diferència entre les millors i la resta.

Se’n poden extreure moltes coses positives. Veure que no està gaire lluny de la pràcticament millor del món i que té marge de millora físic i en petits detalls. Per mi encara està a un 65% del que pot arribar a ser. Sobretot, ha fet un pas endavant mentalment i la veig més madura que mai. Haver estat gairebé un any fora del circuit l’ha fet madurar. Està progressant molt ràpidament físicament i en el tennis agafa molt ràpid el concepte. Creu en la manera com la vull fer jugar.

Segur. Que parli tothom de tu a segons quina edat no és fàcil. Per exemple, Alcaraz va perdre a la segona eliminatòria del US Open d’enguany i hi havia crítiques quan ha guanyat Roland Garros, Wimbledon i ha aconseguit la plata als Jocs. És molt fort. O t’aïlles d’això o segons a quina edat et pot afectar molt.

No n’hem parlat gaire. Quan veus que cada dia has d’atendre els mitjans i de vegades acabes de fer un mal entrenament o un mal partit i has d’estar mitja hora contestant preguntes, una petita relliscada –que a mi, sincerament, també em podria passar– t’acaba succeint. No només amb el català, sinó amb qualsevol cosa. Òbviament la va afectar molt perquè ella parla en català i aquí és casa nostra. Parlar cada dia no és fàcil.

Ha arribat un punt en què ho porta bé i se sap abstreure dels comentaris. Sap que ni quan guanya és la millor ni quan perd la pitjor.

És molt exigent. Nosaltres marxem el 23 de desembre i vam acabar l’any el 15 de novembre. És una barbaritat. Els cinc o sis WTA 1000 que són de setmanes acaben fent que el calendari sigui una animalada.

Primer juguem un torneig d’exhibició a Abu Dhabi al desembre i després a Brisbane i Adelaide.

Costa. En l’àmbit espanyol també costa. Abans, en termes de federació, quan jo jugava hi havia grups de treball amb els millors de cada any o de cada dos anys tant amb l’espanyola com la catalana, que això ajudava molt. Ara desconec una mica com ho estan fent però costa.