Pocs esports poden presumir de tenir una incidència tan global en el planeta com el rugbi. La copa del món, que comença aquest matí a Nova Zelanda, en serà una nova prova. Mediàticament és el tercer esdeveniment amb més impacte després dels Jocs Olímpics i el mundial de futbol. Esportivament, els equips de la vella Europa –Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda, Escòcia i França– sembla que ho tenen malament aquesta vegada contra els gegants oceànics –Nova Zelanda i Austràlia– i els defensors del títol, Sud-àfrica. L'Argentina, com fa quatre anys, jugarà a fer la guitza als favorits.

L'expectació pel campionat a Nova Zelanda, on el rugbi és tan sagrat com el futbol al Brasil, és enorme. S'esperen audiències molt superiors a les dels altres grans esdeveniments esportius organitzats al país, com ara la primera copa del món de rugbi (1987), els jocs de la Commonwealth (1990) i la copa Amèrica de vela (2003). A Auckland s'ha alçat un nou estadi, amb capacitat per a 60.000 espectadors, com a símbol del campionat, que costarà uns 200 milions d'euros.

D'entrada, totes les mirades estaran centrades en l'equip local, els ja llegendaris All Blacks. La federació del país fa quatre anys que prepara específicament un torneig que només han guanyat un cop (el 1987), tot i que sempre han estat els màxims favorits. A Nova Zelanda no s'acaba d'entendre per què els seus jugadors fan figa sempre que arriba el mundial. La frustració s'ha convertit en una constant aquests últims deu anys.

Durant aquest temps els All Blacks han encadenat més de 30 victòries a casa, han guanyat el 82% dels partits i sovint han apallissat els rivals del nord, però els aficionats obliden aviat les estadístiques. El que ningú no oblida, però, és la dolorosa eliminació a quarts de final el 2007 a Cardiff contra França (18-20), i el fracàs en les semifinals del 2007 a Austràlia contra els Wallabies (22-10). Així doncs, el talent d'una generació probablement irrepetible de jugadors ha quedat qüestionat en l'esdeveniment més rellevant del rugbi internacional. Per als All Blacks, doncs, aquest campionat és el d'“ara o mai”. Dan Carter, que va jugar una temporada a Perpinyà, és l'escollit per liderar emocionalment i esportivament aquest repte.

Austràlia, que acaba de ser vencedora en el Tres Nacions i sense la pressió afegida de l'equip local, serà un combatent duríssim, mentre que Sud-àfrica sembla que ha perdut força en els dos últims anys respecte del temible equip del 2007, malgrat que manté l'extraordinari Bryan Habana.

Dels equips europeus, se n'espera poca cosa. La crisi de França és monumental, i va quedar palesa amb l'estrepitosa derrota contra Itàlia en el Sis Nacions. Anglaterra és més fiable i arriba al mundial amb algunes joves figures amb ganes de reivindicar-se. Les dues victòries seguides contra Austràlia l'any passat, a més, (35-18 i 20-21) generen confiança al bloc de Martin Johnson, que tindrà com a capità el llegendari Johnny Wilkinson, l'heroi de la copa del món del 2003. Un drop del mig d'obertura de Newcastle va donar l'únic títol al quinze de la Rosa. Aquest serà el quart mundial seguit de Wilko, que ara és el suplent de luxe del brillant Toby Flood, una de les estrelles emergents del país.