La revelació 2008
Pep Guardiola va dir el dia de la seva presentació que se sentia “fort i preparat”
No va prometre títols, però sí compromís i bon joc
Només van ser paraules. Però feia temps en el club que cap discurs no semblava tan creïble i convincent. Després de mesos s'especulacions sobre qui seria el successor de Frank Rijkaard en dos anys clars de fi de cicle, Pep Guardiola va ser presentat el dimarts 17 de juny de 2008 com a entrenador del primer equip. Només tenia l'experiència a la banqueta d'haver dut el Barça B de tercera a segona B, però Guardiola va prendre la paraula i el clima de confiança es va començar a instal·lar de nou en el club. “Em sento fort i preparat per a aquest repte. Si no, no seria aquí, tinc massa respecte per la institució. Sento que no fallaré a les persones que han confiat en mi”, va dir el flamant tècnic.
La temporada que s'havia acabat i l'anterior havien estat sense títols i amb la sensació d'equip per sota de les seves possibilitats, i el club estava a les portes d'una moció de censura. Laporta havia trobat el terme per definir el que havia passat després de tocar el cel a París el 2006: “autocomplaença”. Guardiola, coneixent el club per dins i havent-lo vist des de fora, va situar clarament el seu discurs: “El trajecte serà dur, però creieu-me que hi persistiré. Sé quina és la situació del club.” També sabia com havia de tractar els jugadors: “L'equip correrà. Perdonaré que un jugador no l'encerti, però no que no s'esforci.” I va demostrar que no tindria por de prendre decisions. Va deixar clar que no comptava amb Ronadinho, Deco i Eto'o: “Contemplo l'equip sense ells tres. Per què? Pel rendiment, el temps que fa que són en el club i altres aspectes poc tangibles.” El seu missatge va ser revitalitzador per qui se'l va voler creure. Però també hi havia els escèptics, que el van punxar per l'únic flanc possible: la inexperiència. Però això va durar el que va tardar a dirigir una dotzena de partits.
Enmig d'un ambient enrarit, les seves paraules van ser tota una revelació. Tot el que ha passat després ja estava dit aquell dia. Menys els títols. Tot ha hagut de passat tal com ell va dir perquè fins ara, gener del 2011, l'equip hagi guanyat tretze dels setze títols que ha disputat i ja s'hagi convertit en un equip immortal. Per al món del futbol sencer.
L'inacabable domini de Laia Sanz
La pilot de Corbella de Llobregat va aconseguir el 20 de setembre el seu vuitè títol mundial consecutiu de trial femení. No va ser l'últim. Aquest any encara continua el seu domini.
La Penya, la ULEB i dos títols més
Des de principi dels anys noranta, que va ser l'època més daurada de la seva història, el Joventut de Badalona no havia tingut una temporada tan brillant com la 2007/08. El 13 d'abril, l'equip que dirigia Aíto García Reneses va aconseguir a Torí la copa ULEB, en derrotar l'Akasvayu de Girona 79-54, i aquest títol es va afegir a la lliga catalana que havia guanyat a Girona i a la copa del Rei que es va endur de Vitòria. Rudy Fernández va recollir el títol de millor jugador, com havia passat també els altres dos cops.
La tercera medalla de Gervasi Deferr
La medalla de plata que va aconseguir en l'exercici de terra a Pequín va convertir el gimnasta català en el més llorejat en els Jocs Olímpics, després dels ors en salt a Sidney 2000 i Atenes 2004.
