Rafa Nadal, guanyador de tretze Grand Slams, és el millor tennista del món i va pel camí de ser el millor de tots els temps. La seva figura ha ressorgit en el millor moment perquè els profetes del règim és llepin les ferides i puguin continuar reivindicant la presumpta edat d'or de l'esport espanyol. Fernando Alonso, l'altre motor de la propaganda oficial, està fent figa.

El millor exemple que la figura del tennista és utilitzat sense miraments és que l'Ajuntament de Madrid, en el seu pitjor moment de popularitat, el va nomenar, a proposta de la desesperada Ana Botella, és clar, fill predilecte de la capital espanyola tot just fa quinze dies. La relació de Nadal amb Madrid està agafada amb pinces, més enllà que sigui seguidor del Real Madrid. El tennista va néixer a Manacor, la seva llengua materna és el català i el seu club de tota la vida, el RCT Barcelona.

El manacorí, a més, no s'ha pronunciat sobre el conflicte generat per José Ramón Bauzá i el seu decret de trilingüisme destinat a liquidar el català de les aules a les Illes. Ho ha fet el seu oncle i entrenador de tota la vida, Toni Nadal, en unes paraules que han passat de puntetes a l'Estat espanyol: “No sé què tenen aquesta gent contra el català. Vull que els meus fills estudiïn en català. Faig suport a la vaga”, va dir. Pensa el mateix Rafa? Si és així. que no ho digui. Està en joc el seu estatus d'estrella absoluta.

Qualsevol cas de dissidència contra l'espanyolisme està molt mal vist. I, si no, que li ho preguntin a Marc Márquez, que es va sentir dir de tot perquè no va celebrar un triomf amb la bandera rojigualda.