El 1992 va ser un any important per al voleibol estatal. Com en tots els esports, les injeccions econòmiques de cara als Jocs Olímpics de Barcelona van tenir el seu efecte i es van pujar molts graons dins del rànquing mundial de seleccions. Els combinats espanyols, tant masculí com femení, creixien exponencialment i les respectives lligues se situaven entre les millors d'Europa, juntament amb la italiana i la francesa, el grans pilars de la història del voleibol europeu. En aquells Jocs Olímpics de Barcelona 92, les dues seleccions espanyoles van aconseguir la vuitena posició de la competició, col·laborant amb dos diplomes al botí de la delegació estatal dels Jocs de Barcelona. Però la història ha canviat i la lliga espanyola ha caigut en picat en els darrers anys. D'aquesta manera, els talents emergents que es volen guanyar la vida jugant a voleibol han d'emigrar i guanyar-se les garrofes lluny de la terra que els ha vist créixer.

Maria Segura ho ha viscut de primera mà. La barcelonina va començar a jugar a volei “perquè cap nena volia jugar a futbol” i les seves amigues del col·legi van decidir iniciar-se en aquella activitat extraescolar. Poc després, va passar a jugar al Mundet i, d'allà, a competir, a un nivell seriós, amb les categories inferiors del CV Vall d'Hebron. “Quan jugava amb el cadet, reforçava el juvenil. I quan estava al juvenil, reforçava l'equip sènior. Me'n sortia prou bé”, recorda la jugadora catalana. De la Vall d'Hebron va agafar el metro per jugar a can Barça, on ha tingut com a entrenadora –durant les tres temporades que hi ha estat– una de les seves grans referents, Marta Gens. La gran figura del volei femení espanyol de la darrera època ha ajudat Segura a créixer “en disciplina, il·lusió i essència de jugadora”. Ara, la ja exjugadora blaugrana ha trobat el moment de saltar ben alt per caure a Itàlia, on es practica un dels millors voleibols del continent. “Jugaré a l'Hermaea Olbia de la segona divisió italiana –està per sobre de la superlliga, la màxima d'aquí– i en un parell d'anys espero jugar en un equip de les grans lligues del món”, explica Segura. La catalana no volia recaure en un equip de primera línia mundial: “Allà, si no rendeixes et fan fora i necessito acabar de formar-me en una lliga un pèl superior a l'espanyola.” El pes de la decisió de Segura recau en l'aspecte esportiu, però a terres espanyoles no es pot viure del voleibol. “Tot i que es treballa força bé la base, les jugadores s'emmirallen en el primer equip del seu club. Veuen que s'inverteixen moltes hores i no dóna diners. Sabent això, les nenes decideixen deixar-ho pels estudis o no dedicar-hi gaires esforços.” I les destinacions serien Itàlia, França o Alemanya, les tres grans lligues europees. O fins i tot Rússia o Qatar, on les competicions són curtes però hi ha molts diners. “Allà els pavellons estan plens de gom a gom, la gent et para pels carrers, se sap el teu nom, et demanen autògrafs... És el somni de qualsevol”, explica la nova jugadora de l'Hermaea Olbia.