Després d'una llarga i intensa competició ja estem a la recta final del mundial. A la piscina hem lluitat cada dia contra rivals molt fortes amb el mateix objectiu que nosaltres, sabent que elles també sortirien a donar-ho tot. Els entrenaments d'aquesta setmana han estat molt intensos: tots els països en un mateix espai, comparant-nos dissimuladament entre repetició i repetició, intentant observar les debilitats de l'altra per millorar-les i aconseguir la millor estratègia per captar l'atenció dels jutges.

Des de la tele, la sincronitzada es veu com una desfilada d'equips, un rere l'altre, i pot semblar que no hi ha contacte directe entre nosaltres, però des de dins, a les trinxeres, com solem dir, la tensió que es respira a l'ambient es podria tallar amb un ganivet. T'imagines una piscina olímpica amb dotze equips (de vuit nedadores cadascun) nedant a la vegada? Doncs així és cada entrenament previ a la competició. Només amb el comportament d'unes envers les altres es poden percebre moltes coses. Qui són les primeres a saltar a l'aigua i marcar el seu territori, quin grup compta més fort i desprèn més energia... Per exemple, de vegades estem provant una part de la rutina al costat de les russes i sabem que elles estan fent el mateix. Ens anem apropant mútuament, però ni elles ni nosaltres tenim intenció d'interrompre l'exercici, per no mostrar debilitat, així que al final fins i tot acabem donant-nos alguna puntada de peu.

La competició és així, demostrar que ets superior a l'enemic en tots els sentits, no abaixar mai la mirada, caminar al seu costat amb pas segur... Però, per sobre de tot això, has de convèncer els jutges que el que tu fas és millor que el que fan les altres, i aquest cop tot el que hem treballat des de les trinxeres no ha estat suficient. Potser ens ha faltat convèncer. Avui ens queda l'última prova, sortirem amb totes les armes que tenim per lluitar-hi, som un equip molt jove i amb molta projecció de futur i, si nedem com hem de nedar, ja ho tenim tot guanyat.