L'exòtica experiència japonesa del 2014 la va marcar: “Vaig ser, conjuntament amb l'alemanya Miriam Welte, la primera no anglosaxona que va participar en les proves de keirin en aquell país. Al Japó l'esport principal és el beisbol i després les curses de keirin, que mouen molts diners per les apostes. Vaig participar en tres curses, als velòdroms d'Iwaki, Keiohkaku i Kyoto-Mukoumachi. Cada cop havíem d'estar quatre dies concentrades en un hotel perquè són tres dies de curses i teníem prohibit qualsevol contacte amb l'exterior, fins i tot per internet, per no tenir informació sobre les apostes. Era com un règim militar. Menjàvem separats nois i noies. Va ser una gran experiència i fins i tot em coneixien pel carrer, una mostra de la popularitat del keirin. Econòmicament, també em va sortir a compte.” Les participants en el JKA Girl's Series competeixen amb mallots de diferents colors i amb un dorsal per facilitar-ne la identificació, i fan pública la seva tàctica –anar al davant en l'última volta (senko), remuntar en la recta de meta (sashi) o atacar en la meitat del velòdrom (sanko)–perquè els apostadors decideixin. El keirin, inventat al Japó el 1948, és una modalitat espectacular que fa tornar bojos els japonesos. La disciplina, gairebé mística, no permet l'intrusisme: “Han d'aprovar uns exàmens per fer-se corredors de keirin professionals. Fins i tot han de saber mecànica. Una curiositat és que desmunten les bicicletes al revés del que fem aquí.” La vivència va ser intensa i va poder comprovar “la gran educació dels japonesos” i altres peculiaritats del seu caràcter, com ara la puntualitat extrema: “Arriben sempre abans d'hora”, diu. “Hi tornaria amb els ulls tancats”, conclou.