Motociclisme

Un país entre els escollits

Motociclisme. El primer podi completament català en la història de la categoria reina fa que el campionat del món graviti encara més sobre el potencial competitiu de Catalunya

Era qüestió de temps. De fet, ja s’havia fet esperar massa. El primer podi íntegrament català de la història de la categoria reina del mundial de motociclisme ja és aquí i situa Catalunya en el selecte grup de països que en pot presumir. Per qui compti els triplets des d’una òptica espanyola, el de diumenge a Brno va ser el 16è. Però sense els pilots catalans, els 16 que compta el motociclisme català desapareixerien del mapa. Perquè després de dècades de domini dels britànics, nord-americans i italians, ara el cicle el protagonitza el motociclisme català.

No és ni fruit de la casualitat ni d’una generació espontània. Diumenge mateix a Brno Marc Márquez recordava que sense el treball de la federació catalana i del RACC, enfocat a detectar talent, a fer-lo competir i a acompanyar-lo en el seu creixement.

Els escollits

El que va aconseguir diumenge el motociclisme català només ho han fet els Estats Units (24 vegades), els italians (17), els britànics (23) els alemanys (1) i els argentins (1). Però alguns d’aquests casos van amb asterisc. El triplet argentí va ser el 1962 en el GP de l’Argentina que només van disputar... sis argentins. I l’alemany va ser a Nürburgring (1974), amb només cinc pilots en pista i quatre que van creuar meta, tres dels quals, alemanys.

De fet, les primeres dècades del campionat no tots els pilots disputaven totes les curses. La majoria dels que ho feien eren britànics i italians, i així s’entén que els 20 primers triplets britànics (del 1950 al 1967) fossin majoritàriament a l’illa de Man i a Belfast, amb pilots brillants com Mike Hailwood, Phil Read, John Hartle i Alan Shepherd. I que Giacomo Agostini liderés cinc triplets italians entre el 1968 i el 1975.

Amb l’era moderna –anys vuitanta, amb l’entrada massiva i amb dinars dels fabricants japonesos– els nord-americans van ser els amos –Freddie Spencer, Eddie Lawson, Randy Mamola, Kenny Roberts, Kevin Schwantz i Wayne Rainey van arrasar les dues últimes dècades del segle passat– i el nou mil·lenni va arrencar amb domini italià, amb Valentino Rossi i Max Biaggi, Loris Capirossi i Marlo Melandri al seu voltant.

Tot això, fins a l’eclosió del motociclisme català. En els 16 casos de podis monopolitzats per pilots amb llicència espanyola hi ha catalans. En el primer (2012, encara amb Marc Márquez a Moto 2), només n’hi va haver un (Pedrosa). En els 14 següents, sempre dos (Márquez i Pedrosa). Fins diumenge, que hi van ser tots tres.

LA DADA

258
victòries
catalanes en el mundial de motociclisme. Gairebé el 50% de totes les de l’Estat espanyol.

Ángel Nieto, per generació interposada

Quan Ángel Nieto es va retirar, l’any 1986, faltaven molts anys perquè Marc Márquez i Maverick Viñales nasquessin i Dani Pedrosa amb prou feines sabia caminar. Per tant, la influència directa del campió espanyol, mort dijous passat, en el podi de diumenge és entre escassa i nul·la. Però Márquez, Pedrosa i Viñales van mamar el motociclisme a casa, i Julià Márquez, Antonio Pedrosa i Àngel Viñales sí que van tenir en Nieto un referent de la seva afició per la moto i la competició, que van transmetre als fills. D’altra banda, Nieto va tenir l’oportunitat d’expressar el seu talent gràcies a la decisió de venir a viure a Catalunya, de molt jovenet, atret per la possibilitat de treballar de mecànic, de provador o del que fes falta en fàbriques com Bultaco, Mototrans (Ducati) i Derbi, i mirant de convèncer els responsables que li deixessin pilotar les seves motos, cosa que, vist el seu potencial, va ser de pura lògica. Aquestes fàbriques estaven ubicades als polígons industrials que creixien com bolets al cinturó de la Barcelona dels anys seixanta. El destí ha volgut que el primer podi íntegrament català de la història de la categoria reina hagi servit també per homenatjar Nieto, nascut a Zamora, criat a Madrid i format esportivament a Catalunya en una època en què reivindicar l’esport català costava una condemna de presó.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.