Una cursa de vertigen

Carrera en sec a 27 voltes al segon circuit més ràpid del campionat i a sis girs del final el vuitè classificat, Àlex Rins, rodant a només un segon del líder. Moto 3? No, era un grup de vuit pilots de Moto GP amb Johann Zarco i Andrea Iannone maniobrant a la seva intrèpida manera. “Així són les curses”, deia Marc Márquez al final, referint-se a una acció del francès en el quart revolt que miraculosament no va acabar amb el cerverí per terra.

De molt, Phillip Island va ser ahir l’escenari de la millor cursa de l’any i una de les més boniques i d’alè constantment contingut que es recorden al comtat. Una carrera de contacte amb incomptables avançaments, amb passades successives que va veure Jack Miller, Valentino Rossi, Maverick Viñales, Zarco i Márquez liderant-la un mínim de dues voltes. En el cas de Márquez, definitivament en les últimes set, quan el d’Honda va considerar que era l’hora de fer la cargolada decisiva. La va dur a terme perquè tot i haver calçat el pneumàtic tou, encara el tenia prou compacte per tibar. I perquè tenia més de mig títol del mundial 2017 en aquella victòria, coneixedor de la situació d’Andrea Dovizioso, clavat aleshores en l’onzena posició. Márquez flairava sang i feia olor de campió.

L’italià, desè en el primer pas per meta, havia entrat molt passat en la frenada del primer revolt iniciant-se el segon gir i per equilibrar-se i salvar la caiguda va haver d’obrir trajectòria, enfonsant-se fins al vintè lloc. Va remuntar fins a moure’s amb Dani Pedrosa la major part de la cursa i sent incapaç de defensar els cinc punts de l’onzè lloc sortint de l’últim revolt, superat per Scott Redding –onzè, el britànic va ser la primera Ducati– i el mateix Pedrosa. El seu discretíssim diumenge va contrastar amb el triomfant de Márquez.

Calculador, el líder del campionat va reservar-se durant dos terços de carrera. Va contenir-se d’aquella manera, és clar, perquè els companys de viatge van interpretar les 27 voltes a l’illa australiana apostant doble o res en cada frenada. “No podies conservar. Ho he fet en l’inici i tothom em passava”, deia, recordant quan maldava per defensar el quart lloc, quan Jack Miller dominava en ocasions amb mig segon de marge, quan Zarco tallava traçades en cada angle, i quan Rossi, l’únic del grup que havia calçat pneumàtics mitjos en tots dos flancs, tenia prou mà i prou ritme per moderar l’escomesa.

Un pas per volta mig segon més lent del que Márquez havia mostrat en els entrenaments, un ritme entre 1:30.5 i 1:31 obligat per l’agressivitat de l’asfalt i la necessària vetlla del pneumàtic tou. Tenir-ne cura fins als últims girs, moment en què Márquez va poder llimar dècimes en cada sector i va obrir la distància guanyadora, un marge consolidat per la desmesura de Iannone en la disputa pel segon lloc. Excessos, els de Suzuki, que van descavalcar-lo deixant que Rossi, Zarco i Maverick –el rosinc forçat a remuntar des del setè lloc en les darreres voltes–, s’ho juguessin tot en els últims metres. Sense reserves i salvant els contactes per mil·límetres, honorant els esplendorosos 41 minuts viscuts.