‘Born to run’
Motor. Àlex Palou, format en aquell pioner Programa de Joves Pilots a Montmeló, segueix les passes d’altres pilots catalans que, tot i les dificultats, han triomfat en el món de les quatre rodes
Els grans campions del motociclisme català són ben coneguts i han donat grans jornades de glòria a l’esport del país. En el món de les quatre rodes i sobre l’asfalt de circuits d’arreu del planeta, d’altres –no tants– han aprofitat el seu talent i l’esforç amb la col·laboració d’inversions econòmiques –sempre necessàries– per assolir èxits que han aplanat també el camí d’Àlex Palou, campió de la IndyCar, tot just en el seu segon any en la F-1 dels EUA.
En veure Palou alçant els braços a Long Beach, molts han recordat l’enyorat Fermí Vélez, que va morir de càncer el 2003. Va ser el primer que va participar en les 500 Milles d’Indianapolis (1995). Vélez, de fet, va ser el primer català a assaborir un títol mundial d’automobilisme quan el 1987 va ser campió del món de resistència de la categoria C2. Als EUA el gran referent per a Palou ha estat Oriol Servià, que li ha pogut donar consells, ja que fins fa tres anys encara competia en grans premis de la IndyCar. El de Pals va ser campió de la Indy Lights el 1999, la F-2 dels monoplaces dels EUA, i el 2005 va ser subcampió de la IndyCar, tot i que en aquell moment la competició s’anomenava oficialment Cham Car World Series a causa del cisma que hi havia als EUA.
El planter del RACC
Palou (24 anys), que admet que guanyar la IndyCar era un somni des de la seva arribada als EUA el 2019, va ser un dels talents que van entrar a formar part del Programa de Joves Pilots del RACC al Circuit de Catalunya, que tenia el suport del govern. L’automobilisme català encara viu de rendes gràcies a aquells joves que somiaven emular els seus ídols. Pel programa, hi van passar Jaume Alguersuari –campió de la F3 britànica amb només 18 anys i pilot de Toro Rosso (2009-2011) a la F1–, Dani Juncadella, Miquel Molina, Dani Clos i Albert Costa, entre d’altres.
L’oportunitat de Palou de fer el salt del kàrting als monoplaces li va donar, primer, l’expilot d’Alzira Adrián Campos i, posteriorment, el programa del circuit on Lluís Pérez-Sala, també expilot de la F1, li va fer de coach i assessor. “Si no hagués estat pel RACC, el Circuit, alguns patrocinadors i l’Adrián Campos, no hauria pogut fer el salt a l’automobilisme. El RACC i el Circuit van fer possible els primers tests, em van donar l’oportunitat de treballar amb Pérez-Sala i van posar tot de recursos al meu voltant que em van permetre aprendre i progressar”, admetia Palou en una entrevista a la revista del RACC.
Les altres grans gestes de l’automobilisme català són comptades, però ben recordades: el triomf de Marc Gené en les 24 Hores de Le Mans (2009), el segon lloc de Pedro Martínez de la Rosa en el Gran Premi d’Hongria de F1 el 2006 i el triomf del mateix pilot a la Fórmula Nippon el 1997. Per Palou, el Japó també va ser una rampa de llançament. El 2019 va ser tercer en la Superfórmula amb victòria a Fuji abans de fer el salt als EUA. El pilot ja va reconèixer en una entrevista en aquest diari que la F1 no figura entre les seves prioritats i ho ha repetit després del títol en la IndyCar.
EN CLAU DE FUTUR
“Toca celebrar, descansar i, després, anar a guanyar un altre campionat”De la F-1 a Indianapolis
Els vencedors més reconeguts de la IndyCar, tot i que aquesta és una competició que ha anat canviant de nom i va haver de superar el cisma 2004-2007, són els que han assolit la victòria en la F1 “europea” i després en la general d’un campionat que inclou els famosos circuits ovals, començant pel d’Indianapolis, un GP que va més enllà del bé i del mal. Mario Andretti –en la imatge–, Emerson Fittipaldi, Nigel Mansell i Jacques Villeneuve són els únics que han estat campions del món de F1 i reis d’Amèrica en la IndyCar. El neozelandès Scott Dixon, company de Palou i del suec Marcus Ericsson en l’equip Chip Ganassi Racing, és ara mateix el gran referent del campionat. Amb 41 anys, ha guanyat des del 2003 sis cops el campionat. El 2004 Williams va oferir l’oportunitat de provar un dels seus monoplaces al Paul Ricard durant un dia, però finalment en el test definitiu, a Montmeló, l’equip es va decantar per Ralf Schumacher i Juan Pablo Montoya. Marc Gené va ser provador i suplent. El 2013 la revista Autosport va col·locar Dixon en la llista de 50 millors pilots que no han participat mai en la F1.
