Per les seves fac­ci­ons d'ado­les­cent i un som­riure quasi per­ma­nent als lla­vis, Sebas­tian Vet­tel és una de les cares més ama­bles de la fórmula 1. Però rere aquesta apa­rença que el fa ser simpàtic a quasi tot­hom i una sen­zi­llesa de tracte impròpia d'un pro­ta­go­nista d'un esport tan eli­tista com la F-1 s'amaga un caràcter de ven­ce­dor nat i extre­ma­da­ment indi­vi­du­a­lista. No només ho ha demos­trat aquest any amb la forma com ha trac­tat Mark Web­ber, el seu com­pany, en la pista i fora, sinó que ja ho va començar a expres­sar quan en la seva edat esco­lar va anar dei­xant de banda tots els esports d'equip i s'exi­gia a si mateix ser millor que els seus com­panys en tot.

Sabent això s'entén fàcil­ment que, tot i la joven­tut amb què va arri­bar al món de la F-1 (19 anys), va seguir renun­ci­ant a la quasi obli­gada figura del mànager i s'ho va anar ges­ti­o­nant ell tot solet només amb l'ajuda d'un advo­cat. Qui sap si aquest caràcter el va for­jar veient el seu pare com­pe­tir en una espe­ci­a­li­tat auto­mo­bilística tan indi­vi­du­a­lista com són les puja­des de mun­ta­nya, a les quals un bon dia el pro­ge­ni­tor va deci­dir renun­ciar per poder cana­lit­zar els diners cap al seu fill, aquell vai­let que com­pe­tia en kàrting i gua­nyava tro­feus que alguna vegada li havia entre­gat Mic­hael Schu­mac­her, l'ídol de qui tenia una foto pen­jada a l'habi­tació.

Vet­tel va mera­ve­llar Mario Theis­sen quan l'any 2004 va gua­nyar 18 de les 20 cur­ses del cam­pi­o­nat ale­many de fórmula 3 i, evi­dent­ment, el títol. El màxim res­pon­sa­ble dels pro­gra­mes espor­tius de la marca ale­ma­nya no va dub­tar ni un ins­tant a acos­tar-lo a la seva òrbita i paral·lela­ment Hel­mut Markko, el des­co­bri­dor de joves talents per a Red Bull, con­fir­mava que tenia a les mans un dia­mant de molts qui­rats i que no cal­dria gaire feina per polir-lo.

Pot­ser hi haurà qui vin­cu­larà el títol mun­dial de Vet­tel a les excel·lències del Red Bull RB6 que ha pilo­tat. En certa manera, és ine­vi­ta­ble. Però el pal­marès d'aquest feno­me­nal pilot esva­eix tots els dub­tes. Va pun­tuar en la seva pri­mera cursa (8è a Indi­a­na­po­lis 2007, subs­ti­tuint Robert Kubica) i és l'únic que ha acon­se­guit una posició pre­fe­rent i una victòria amb un modest Toro Rosso (Monza, 2008). Epi­so­dis que encara ara el man­te­nen com al més jove a haver-ho acon­se­guit. Ahir va afe­gir al seu currículum el més valuós rècord de pre­co­ci­tat: ser el campió de F-1 més jove, des­ban­cant Lewis Hamil­ton. En el que Vet­tel no és precoç és en men­ta­li­tat. Només algú molt i molt fort podria supor­tar l'aban­do­na­ment al Gran Premi de Corea, amb només dues cur­ses per davant, 50 punts en joc i a 25 del líder, i amb el record del títol que se li va esvair l'any pas­sat i no donar-se per vençut. Amb 5 victòries (les matei­xes que Fer­nando Alonso), 10 poles i 3 vol­tes ràpides i mal­grat no haver encapçalat la clas­si­fi­cació del mun­dial en tota la tem­po­rada, Sebas­tian Vet­tel s'ha ben meres­cut una segona nit con­se­cu­tiva d'insomni. Aquesta, però, no per neguit sinó d'autèntica festa.