Catorze automòbils club europeus, juntament amb els d'Amèrica i Egipte, van fer costat a l'Sport Automobile Vélocipédique de Mònaco –embrió de l'actual Automobile Club de Monaco (ACM)– en l'organització del ral·li automobilístic internacional que es va disputar del 21 al 29 de gener del 1911. Era el naixement de la que durant dècades va ser considerada com una de les grans aventures del motor del segle XX. Només cal tenir present l'enorme dificultat que per als cotxes d'aquella època suposava completar en ple hivern i a una mitjana de velocitat imposada –i sovint inabastable– el recorregut de concentració entre diverses ciutats europees i Montecarlo. En aquells temps heroics, les penalitzacions per excés de temps eren una cosa habitual i n'hi havia prou amb algun concurs d'acceleració i frenada o una simple gimcana –sempre dins la ciutat de Montecarlo– per desfer els possibles empats. El marsellès Henri Rougier (Turcat-Mery) va obrir el palmarès de vencedors.

A diferència d'altres ral·lis de renom, com ara els del Sol de Mitjanit (Suècia), el d'Anglaterra o el Mil Llacs, cada vegada amb més trams cronometrats, el de Montecarlo continuava en la línia dels temps impartits en carreteres obertes al trànsit –format en què Jean Trévoux va guanyar en quatre ocasions, entre 1934 i 1951– fins a l'inici dels anys seixanta, quan l'ACM va seguir la línia dels organitzadors nòrdics. Paral·lelament, les marques d'automòbils van anar acudint cada vegada amb més convenciment al Ral·li de Montecarlo, que en aquella mateixa dècada va fer entrar els Mini Cooper en la llegenda, amb les victòries de Paddy Hopkirk (1964), Timo Mäkinen (1965) i Rauno Aaltonen (1967) que van precedir tres triomfs consecutius de Porsche, primer amb Vic Elford (1968) i després Björn Waldegaard.