David contra Goliat

Fa 50 anys, el Mini vencedor no va sortir de Barcelona –la primera vegada va ser el 1982–, sinó de Minsk, a l'actual Bielorússia. Quan Paddy Hopkirk i Henry Liddon –pilot i copilot– miraven d'arrencar el cotxe a 40 graus sota zero, poc s'ho devien imaginar que tindrien tots el números per guanyar, per bé que l'any anterior un Mini ja havia estat tercer a Montecarlo. El cas és que el reglament afavoria descaradament els cotxes amb motors petits, mitjançant un sistema d'handicaps que corregia els temps segons la cilindrada dels vehicles.

El Mini s'enfrontava amb un temible esquadró de vuit Ford Falcon nord-americans de 4,7 l de cilindrada i gairebé 300 CV, un dels quals pilotat pel campió del món de F-1 del 1962, Graham Hill. No obstant això, el modestos 1.097 cc del Mini es van revelar imbatibles un cop aplicat l'índex de prestació, i el millor Falcon –el de Bo Ljungfeldt, el més ràpid amb escreix en els trams de velocitat, que s'havien introduït el 1961– es va haver de conformar amb el segon lloc rere Hopkirk i el Mini Cooper.

Analitzat amb la distància del temps, el sistema traspua una antiesportivitat flagrant, del tot inversemblant sota el prisma de l'esport professional d'alt nivell. Però val a dir que en aquella època el Montecarlo no era una mànega més del mundial de ral·lis –que no es va instaurar fins al 1973–, sinó un fi en si mateix en què l'organització feia i desfeia a rampells.

Així, el 1965 el sistema d'handicaps va canviar –ja no afavoria tant els cotxes petits– i, per si no fos prou, el Mini va augmentar de cilindrada, fins al 1.275 cc. Ras i curt, ara guanyaria el més ràpid. El que passa és que el més ràpid va ser el mític Timo Mäkinen (cap relació amb el tetracampió mundial del 1996 al 1999, Tommi Mäkinen)... al volant del Mini Cooper S.

L'organització del Montecarlo ja en tenia ben bé prou, del petit Mini. Mäkinen va tornar a vèncer el 1966; més encara, tres Minis van acaparar el podi –com en el recent Dakar–. L'arbitrarietat dels oficials de la prova va assolir nivells olímpics: els tres Minis –i el quart classificat, un Ford Cortina– van ser exclosos sense solta ni volta, per haver muntat uns fars no reglamentaris. Ves per on, la victòria va anar a parar al cinquè classificat, un Citroën DS21 –francès, com els organitzadors– conduït per Pauli Toivonen, pare del mític Henri (que amb la seva mort el 1986 posaria fi als Grup B).

El Mini, però, va riure darrer i es va tornar a imposar el 1967, ara amb Rauno Aaltonen. La revenja havia estat dolça, però l'escalada de potència dels rivals no tenia aturador i el 1968 –ja sense handicaps de cap tipus, eliminats per sempre més– Aaltonen només va ser tercer, rere dos potents Porsche 911 T.

Incombustible, encara ara

Aquesta ratxa d'èxits en una prova que llavors ja era mítica va ser clau en l'ascens a llegenda de l'automobilisme del petit utilitari dissenyat per Alec Issigonis el 1959. Tant és així, que el seu fabricant –el gegant britànic British Leyland– fa temps que va fer fallida, però el Mini segueix ben viu i amb marca pròpia, per bé que el cotxe que BMW fabrica actualment té poc a veure amb aquell vehicle que aprofitava els seus tres metres pelats fent gala d'un enginy prodigiós... Ben mirat, però, encara té menys a veure amb el cotxe del Dakar de Nani Roma.