Tu i jo, jo i tu

Iannone va ser instantani al semàfor i va sortir el primer, mentre Pedrosa avançava Márquez per dins i Lorenzo, poc després, el mateix Iannone per fora. El cerverí va contestar el seu company d'equip i, en la frenada de la recta després del primer pas per meta, la Ducati de Iannone es menjava tot el que tenia al davant. I el que sol passar pel nerviosisme inicial va ser, ahir, un sumari del que vestiria una volta i una altra. Tu i jo i jo i tu, ara i aquí i fins al final.

Un grup estirat de vuit pilots amb les Suzuki d'Espargaró i Viñales incloses, i que només es va obrir quan Lorenzo va agafar 1,3 segons aprofitant les (velles) disputes de Márquez i Iannone, que es passaven i es repassaven contínuament. Era en la cinquena volta, quan Maverick ja havia superat el seu company d'equip i havia marcat, en la tercera i amb el dipòsit ple a vessar, la que aleshores era la volta ràpida de la cursa (1:29.622).

Amb Lorenzo estirat i fent comptes, en la baralla entre Márquez i Iannone es veia que el cerverí no sabia com fer entrar l'Honda en el segon revolt i, entre això i la diabòlica velocitat de la Ducati en la recta, ho perdia tot i li era impossible treure's de sobre l'italià. Això era manifest, igual que ho era la invariable resistència de Rossi sota qualsevol circumstància. Ja amb Pedrosa, Crutchlow i Maverick perdent quasi dos segons, Valentino se les empescava per agafar-se a la cursa (i al mundial). No tenia ritme ni tenia velocitat, però veia Lorenzo tímidament escapat i ell era allà amb traçades no pronosticades i fent dels vorals uns aliats sensacionals. Perquè havia de ser allà.

Final de ‘highlights'

A punt d'entrar en les últimes deu voltes, Márquez aconseguia finalment rodar sol un parell de girs i situar-se a l'alçada de Lorenzo. I poc després passar-lo, en la frenada del revolt d'Honda. I tot i que s'augurava la marxa de Márquez –els entrenaments havien estat seus, també la volta d'escalfament–, ahir no era possible escapar-se: massa interessos, massa necessitats, massa companys de viatge.

Formant en un quartet de solistes, perdent mig segon allà on en el següent revolt en recuperaven tres quarts, Lorenzo, Márquez, Iannone i Rossi van delectar el personal amb unes darreres voltes de veritable videojoc, sense treves ni conservadorismes. Amb incomptables i incessants avançaments, alguns de dos en dos de literalment impossibles, com el de Iannone a Márquez i Rossi alhora a menys de tres voltes per cloure la funció, en la baixada de Lukey Heights que enllaça el novè i el desè revolt.

Pugna sense reserves –de Moto 2? De Moto 3?– que permetia Lorenzo entrar en l'últim gir amb 0,8 segons sobre Márquez, Iannone i Rossi. Entrar amb la cursa a la mà i el títol a tocar –amb aquelles posicions hauria marxat cap a Sepang amb un dèficit de només sis punts. Però l'encara campió del món –doble campió del món consecutiu per ser més precisos– va treure's una última volta de no se sap on per assaltar el graó més alt amb un 1:29.280, la volta ràpida en cursa, i que deixava en qui sap què l'1:30.3 d'un Lorenzo que, com a mal menor, es consolava veient entrar Iannone al davant de Rossi.